Enlloc

Jo sóc del Nord

2011-06-24T22:10:00.006+02:00

L'entramat de carrers i carrerons que conformen Montpeller, amb els sòls de pedra giragonsant edificis antics ben conservats, les estretors i eixamplaments dels carrers que desembocaven inesperadament fins placetes menudes i fornides de taules d'algun cafè captivador, la van fer als meus ulls una ciutat d'encís; com algú que amaga un petit misteri atraient, que no vaig tenir temps de confirmar si era cert o només fruit del plaer del primer contacte.

A dins d'aquesta ciutat irregular i encantadora, que com dic no vaig tenir prou temps per explorar, vaig conèixer un lloc d'aquells que te'n recordes fins i tot quan ja ha passat ben bé un any. Era un local, que es podria definir a mig camí d'un establiment de venda i un bar; amb quatre productes d'alimentació a les lleixes (entre d'ells alguna llauna de conserves i majoritàriament bosses de patates i d'altres per fer passar la gana) i sobretot llaunes i ampolles de vidre contenint begudes, amb una gran predominància de les cerveses vingudes d'arreu. Es trobava a la rue des écoles laïques, just darrere del centre de la ciutat, on es troben altres locals que poblen la zona, amb un aire més o menys formal que no pas aquest.
L'encant d'aquest entre els altres és que darrere del taulell on podies demanar què volies per beure, al que podriem dir que era una rebotiga, hi havien instal·lades dues pantalles de televisió grans on es retransmetien, simultàniament, dos partits diferents. Per si no n'hi havia prou, al soterrani hi havia encara un altre televisor (encara més gran) per a un tercer partit.

Les consumicions eren el càrrec de qui es vulgués asseure a gaudir de la retransmissió, i com és de suposar, segons el dia, l'hora, i l'alineació de les estrelles, el preu que determinava l'amo era un o un altre. Evidentment tots consentíem la tracamanya amb gust, ja que al capdavall ni el preu era res fora de lloc, i aquella picaresca anava acompanyada d'un tracte prou afable.

Recordo que era setmana santa i que jugava el Barça un partit de champions. Com que no tinc gaire memòria, internet diu que pot ser que fos un Arsenal - Barça, que es va jugar el març passat. Hi havia ganes de veure'l, i per tant hi havia gent al bar: un públic divers, com acompanyant la ciutat, s'intuïa en cadascú algun o altre misteri irresolt traginat a les butxaques.

Com a tot arreu del món, els foranis són els primers detectats, i en aquest cas els locals poden fer dues coses: ignorar-los o parlar-hi. Crec que no era quelcom que passés molt freqüentment, però aquell dia en algun moment del partit (suposo que necessàriament a la mitja part), un dels nois que també estava gaudint de la seva beguda a la rebotiga, es va atansar per preguntar la procedència. La resposta de ras i curt per quan et pregunten d'on véns és dir que ets de Barcelona; és com un ítem altament identificable i que pot servir de punt de partida per després explicar d'un lloc que va més enllà i que existeix. No és una pràctica que m'acabi de fer el pes del tot, però el temps m'ha dit que és millor començar trobant un punt d'inici per explicar d'on ets, i per sort o desgràcia la ciutat és una falca molt coneguda. A més a més, sent nit de barça la cosa quedava rodona, seguint un partit de l'equip d'on véns a un mateix lloc i moment, això fa saltar l'espura d'una certa complicitat. Per assegurar la resposta calia demanar, també, d'on era aquell noi. En francès va dir "jo vinc d'Algèria però fa temps que visc a Perpinyà" i tot seguit va afegir en català "jo sóc del Nord". I aquesta cardinalitat que ell va establir en referència al lloc d'on jo provenia, va fer que de cop i volta al mig de Montpeller, una ciutat al Nord de Perpinyà, a dins del seu eixam de carrers i amb tot el seu charme francès, aquell noi amb el seu somriure posés cada cosa al seu lloc.

Top cinc de març de #28anys

2011-06-01T00:38:00.002+02:00

Tot just avui fa 3 mesos que començava març. Unes poques hores després que comencés el mes, embarcava cap a Armènia, de camí a un país que amb prou feines ubicava (i no em refereixo tan sols a un mapa). El març va dur aquest viatge lluny, alguns dies convulsos, tornar a trepitjar la platea d'un teatre i una cura de son al Montseny. I a més, 31 missatges dels quals en trio cinc:

- "una intuïció que es pot expressar ja és coneixement" Wagensberg

- una caixa de llapis de colors

- fem un reblochon?

- "life is for deep kisses, strange adventures, midnight swims and rambling conversations"

- www.leidorf.blogspot.com

Top cinc del febrer de #28 anys

2011-03-19T22:49:00.003+01:00

Vaig començar el febrer marxant a l'Àfrica i el vaig acabar preparant-me per visitar l'Àsia. Entre un viatge i l'altre a Europa m'esperava una caixa blava amb 28 missatges per regir aquest mes, tal i com ha de ser des que me la van donar pel meu aniversari. Aquí deixo un recull dels cinc missatges que vull remarcar d'aquest mes:

- busques feina? ah no, que ja en tens! (això és ser visionari, i el demés són tonteries).

- fira de sant ponç: apunta-la a l'agenda i anem a comprar regaléssia! (apuntada, quan hi anem?).

- you don't know just how lovely you are (més referències: frkncngz).

- avui fa dia d'anar a fer un vermut a la barceloneta (i ja anem tard per anar a la cova fumada).

- si l'esperit crític és bàsic per canviar el món, tu encara més.

Els sons de Yerevan

2011-03-05T16:15:00.007+01:00

Comença a marxar el sol i per la finestra veig la ciutat il·luminada amb la claror pròpia d'aquesta hora.
Surto per la porta de l'hotel, fa tres dies que habito aquest lloc.
He pres la determinació i me'n vaig sola, la gent encara es queda a una sala annexa on fumen (de fet, aquí es pot fumar arreu).

Vaig amb un jersei, amb l'abric sense cordar, camino amb unes bambes de tela i em dirigeixo cap a un carrer que crec haver transitat fa tres dies, quan llavors vaig tenir l'oportunitat de sortir a passejar durant un parell d'hores. No recordo ben bé d'on venia, però de moment desfaré el camí. Noto el fred però penso que no en fa tant com m'hagués imaginat.

Me n'adono que després d'una trentena de reunions tinc el cap una mica emboirat, i poques ganes de pensar en res. M'he endut el mòbil per si vull fer una foto, aprofitar la llum, copsar algun moment més d'aquesta ciutat; ara per ara ni faig el gest de tenir-lo a la mà.
Camino amb l'abric obert, de tant en tant agafo les solapes i les ajunto, em quedo amb els braços creuats a mode de cremallera. Vaig en direcció a la plaça de la revolució, ara me n'he adonat.

Passo supermercats, tendes de roba, cafès, geladeries, restaurants, tendes de souvenirs, hotels, la plaça del cinema rus, tendes de música, pubs, apedaçadors, sabateries i oficines de canvi de moneda. I mentre baixo veig més a prop els edificis enrojolits de la plaça cap a on em dirigeixo.
I abans d'arribar, sense esma de fer una foto o de pensar, oloro menjar. A l'altra vorera hi ha una pizzeria. Al carrer entre la pizza i jo, un taxi fa sonar el clàxon per un bmw que vol aparcar i li talla el pas. Als últims metres d'aquest carrer, abans d'arribar al meu destí, em creuo amb una dona gran que remuga quelcom incomprensible, o potser tan sols gesticula amb la boca mentre camina mig encorbada.

Veig l'ajuntament amb el rellotge repicant les set. Decideixo fer la volta a la plaça, passant per davant del museu d'història. M'arriba la salabror de les pipes que mengen dues noies, giro el cap i són assegudes a la plaça, fent petar les pipes amb les dents mentre parlen. Quatre corbs creuen el cel de la plaça cridant, just per l'altra punta d'on sóc jo. Un skate fregadís pica amb força al terra. Un grup de nois parlen animadament en armeni, i jo penso que tal i com la forma de les lletres de l'alfabet em recorden al tailandès, el so és més aviat tirant a rus.

M'acomiado de la plaça i enfilo de nou pel carrer per on he vingut. Dues noies passen de bracet xerrant animadament mentre un noi es gira en veure-les passar. Dues noies més fan evident la seva presència al so de les passes fetes amb uns talons de pam, que sembla ser que són molt freqüents entre les dones en aquest país. Hi ha una dona que espera a algú i que en silenci es demana si arribarà aviat. Tres homes creuen la plaça del cinema rus, i el que parla als altres dos ho fa en anglès. El so dels frens gastats d'un taxi em torturen l'oïda. Un grup de joves parlen en rotllana, elles agafades de bracet. Un home parla pel mòbil i passa ràpidament pel meu costat. Clàxon.
I de nou corbs, molts més que abans, criden voleiant un edifici a mig construir. I apareix l'instàntania d'aquest passeig auditiu.

Torno cap a l'hotel, cantant fluix cançons, amb els braços creuats. El noi m'obre la porta i al hall el pianista ha començat a tocar per als clients del bar. Em miro al mirall de l'ascensor, tinc les galtes vermelles i noto els peus gelats. I abans que es tanquin les portes, a través dels vidres veig com ja es va fent fosc.

La porte du voyage sans retour

2011-02-15T00:04:00.004+01:00

- mais l'esclavage c'est ne pas fini

- pourquoi tu dis ça?

- il y a beaucoup de gens qui vivent un esclavage, en silence, mais avec d'autres noms.

Illa de Gorée, Senegal

Top cinc del gener de #28 anys

2011-02-01T12:04:00.003+01:00

Fa algunes setmanes explicava el regal que m'havien fer per l'aniversari.

Tot i que miro d'anar actualitzant aquells missatges diaris que m'agraden més al twitter, he pensat que estaria bé escollir cinc dels trenta-un missatges que atzarosament m'han arribat durant aquest mes, i que m'han agradat més. I aquí van:

- el so de la gralla quan els terços tiren amunt

- esto... acero pa los barcos (per més referències: testimonios)

- fem una excursió tots?

- everyone is fighting for their own battle. to be free from their past. to live in their present. and to create their future. so have heart. (per més referències: frkncngz)

- dos camins divergien en un bosc, i jo vaig triar el menys fressat. (per més referències: the road not taken)

Divendres abans de nadal

2010-12-23T01:56:00.004+01:00

Enfilo rambla Catalunya amunt, direcció a valència. Crec que arribaré uns deu minuts tard. Encara em noto l'olor dels diferents perfums que he anat ensumant en la darrera hora.

A cada portal on hi ha un restaurant, un grup de gent s’arrauleix en rotllaneta amb l’abric posat, i s’espera tot xerrant. Són deu o quinze persones, que es troben divendres a la nit, al sopar de nadal de l’empresa.

Em creuo amb tres noies. Una d’elles du el barret que l’Aina s’acaba de comprar, i un abric curt i vermell, prou llampant. Crec que la combinació no li queda bé.

Abans d’arribar a consell de cent trobo Bertrand obert, i hi faig cap, perquè tinc un regal pendent d’aconseguir i, qui sap, si a les nou repicades del vespre trobaré el llibre que m’han encomanat.

El dependent que m’atén és nou. En Tarik no troba el llibre a la lleixa on ens hem dirigit a buscar-lo. Ho va a preguntar a algú, rampa avall. Darrere seu un altre dependent, més gran que ell, el crida discretament “Tarik!” i li allarga la mà i li dóna un llibre. Ah, gràcies. I me’l dóna a mi.

Surto bossa en mà i enfilo les dues darreres travessies. Em torno a creuar amb les tres noies. La de l’abric vermell segueix enmig. Ens creuem les mirades perquè elles també m’han vist abans (i a mi em queda bé el capell i l’abric?).

Trobo que enguany rambla està prou ben engalanada pels llums. Ara no penso en si cal o no cal, tenir aquests llums. Penso en què pensaria jo si tingués 6 anys i veiés els dibuixos que fan fer a la llum, penjats de fanals i arbres. Penso que fa fred i que es nota en l’aire, en la llum i en l’ambient. I que si algú no sabés quin dia de l’any és, podria intuir que falta una setmana per nadal.

Com una llista

2010-12-21T23:41:00.004+01:00

Quan vaig fer 28 anys, les amistats van regalar-me una caixa plena de coses per poder fer una mica d'obrador de la meva vessant creativa que, estic segura, segueix existint (tot i que sota una bona colla de llistes i coses a fer).

Les amistats també van considerar regalar-me una caixa amb 365 notes. Aquesta caixa, em van dir, calia obrir-la cada dia fins al proper 7 de desembre, i treure'n un paper a diari. Llegir-lo i, si ho trobava idoni, guardar-lo.

Com les meves amistats són molt 2.0, he trobat que seria interessant donar-los una prova fefaent que cada dia (bé, o cada 6 dies) obro la caixa i en trec un paperet (bé, o 6 paperets) i que els que més m'agraden, me'ls guardo.

Per això miraré de apuntar-los com a piulada del twitter, recopilats sota #28 anys.

Joc de pistes

2010-12-07T00:17:00.000+01:00

D'alguna manera, quan tenia quinze anys, vaig decidir que als vint-i-vuit anys eres vell. Als quinze anys algú que superava per deu la meva edat era un ésser retrògrad, que perdia la pistonada de la joventut, que es comprometia amb ell mateix per a la resta de la seva vida per tal de no patir cap distorsió de caràcter ni canvi del camí que havia decidit recórrer.

Tots hem pensat, després de l'adolescència, que als quinze anys pensàvem moltes bajanades (i amb això vull dir que, sortosament, ens n'hem adonat), però també ens n'adonem que pensàvem moltes coses que encara ens acompanyen. O no ens sentim, de tant en tant, perdent la pistonada de joventut, eventualment acomodats a la vida?

I llavors he pensat que allò que a l'Elena de quinze anys li feia tanta por o bé angúnia (o bé, una barreja a parts diferents de totes dues), era el canvi. El canvi pronosticable, és clar. El canvi aventurer, als cops de volant de la vida i dels moments àlgids i penosos alhora és fàcil acostumar-s'hi quan el teu horitzó més estimat és el que tens al davant: la pulsió del dia a dia. El que feia por llavors era intuir que algun dia, aquest muntanya russa vivencial seria diferent, s'apagaria.

El temps em diu que l'Elena als quinze anys s'equivocava i tenia raó, com deia abans. La muntanya russa s'apaivaga, però també és cert que canvia de forma i ja no és una muntanya russa, sinó un altre transport menys canviant, que segueix uns carrils que no fan tantes giragonses, però que passa per llocs àlgids i penosos, ben bé com llavors, i sortosament de tant en tant, sorprenents.

Aquest any, que em permeto el luxe de mirar enrere, penso que segueixo pel mateix derroter; com un vaixell que fa via prop de la costa, però que decideix sortir de tant en tant a mar obert per veure la costa des d'algun altre punt de vista, i tornar per tal de vorejar algun baixant de pedra que fins llavors no havia albirat.

Ara és evident que fer-se gran no té res a veure amb ser jove o vell als vint-i-vuit. La meva intuïció és que és normal que el canvi em faci por. També me n'adono que en aquests anys he sabut posar-me a l'alçada dels reptes que suposen el canvi. I que, tot i així, sembla que el recorregut no s'acabi mai.

Com un joc de pistes, que et dóna senyals a cada pas de com va, com hauria de ser el joc, quin paper hi hauries de tenir tu. Però afegint-hi la sensació plaent de que al capdavall és un joc, que la partida és més llarga del que ens pensàvem i que hi ha temps per fer i desfer, per redreçar la ruta de pistes i enigmes. I que és un mateix qui crea el joc, a mesura que el viu.

Simplicitat

2010-11-15T18:42:00.005+01:00

De tant en tant em pregunto per què és tan complicat poder dir segons què, a segons qui. Encara millor, dir segons què a un segons qui poc definit (una rotllana de gent diversa, per exemple). En qualsevol cas, fer arribar una idea concreta de manera concisa.

A mi, que aquest tema em té presa des de fa un parell d'anys (segurament més des que la Sònia em va regalar, molt encertadament, el llibre que tot just acabo d'acabar), m'agrada trobar de tant en tant exemples complementaris als missatges clars i diàfans; els missatges subtils i misteriosos.

Fa poc he trobat un exemple d'aquests "complementaris", que traspuen simplicitat d'una manera dolça.

S'ha de saber ser complementari, a la vida...

Eufòria

2010-07-10T13:30:00.004+02:00

Aquest matí mentre esmorzava a la granja he llegit a el Periódico aquest article d'en Francesc Escribano, seguint l'estela editorial que els mitjans han volgut teixir durant tota la setmana, sobre la rivalitat de dos moments d'aquest cap de setmana: la manifestació del 10J i la final del mundial l'11J.

Val a dir que és molt sucós mirar d'elaborar i interpretar un enfrontament entre un dia i l'altre; traspassar al marc ideològic un event esportiu, o bé relegar l'expressió ciutadana al recompte de banderes que hi ha als balcons.
Igualment d'injust, mirar d'equiparar una qüestió i l'altre per tal de definir-les, de dotar-les d'importància.

Em sembla súmament frustrant que s'hagi lidiat aquesta batalla als diaris, a les televisions, a les ràdios, que ha servit essencialment per donar arguments basats en una cordialitat insulsa o en un rebuig fora de lloc. Que ha servit essencialment per comparar dues coses que no són comparables.

És cert que, molt probablament, la selecció espanyola guanyarà demà al vespre el mundial. Ho dic, no perquè ho hagi endevinat un pop (que ha tingut un ressò mediàtic equiparable a segons quines qüestions que ens afecten... ens estem tornant bojos?), sinó perquè ho crec. Jo he anat seguint més o menys cadascun dels partits que s'han jugat, i des del meu poc coneixement podria arribar a dir que tenen números.

És cert que avui a la tarda hi haurà moltíssima gent a passeig de gràcia, a Barcelona. Aplegada per sentiments i sensacions diversos, però en definitiva amb un únic objectiu: reclamar el mínim de dignitat que compartim.

En tots dos casos hi ha una emoció que creix, de manera més o menys evident, pel que pot passar. Hi ha una sensació d'eufòria que pot recórrer les ments i cossos de molta gent, tant avui, com demà. Un alè de sí definitu, un "podem" col·lectiu.

Hi ha qui es qüestiona què passarà després del després. Crec que aquí és on s'evidencia que no té sentit posar un al costat de l'altre tots dos moments fins llavors: ja que la diferència és evident bàsicament, al després.

Després de diumenge hi haurà eufòria, sí. Una victòria esportiva molt rellevant. Un sentiment de superació emmirallat en uns herois que, de ben segur, vindrà bé a un país que fins ara ha tingut més males que bones notícies. Una sensació dolça que, es vulgui o no, serà efímera amb el pas dels dies, amb el pas de les competicions.

Després de dissabte hi haurà eufòria, i tant. No serà cap victòria. Però sí hi haurà un sentiment de superació, que farà omplir el pit a més d'un que fins al moment havia perdut la fe en el seu propi poder: el d'opinar. Una sensació de felicitat que serà efímera i que deixarà un regust dolç basat en la força activa d'un mateix, el vigor d'una idea que pren rumb i que no es pot descuidar. En definitiva, una sensació vívida que impregnarà els passos que caldrà fer en endavant, cap endavant, i que recordarà en els moments on no es sàpiga o no es vulgui, cap a on tirar.

Posar-se a lloc

2010-06-10T00:07:00.000+02:00

Encara que no siguem herois, tenim tendència a les heroïcitats.
Als exercicis per sobreposar-nos, a aguantar la respiració, a encaixar l'adversitat, a fer de germans grans, a comprendre i respondre. A fer de més i de menys, tendint al més enllà del més.

A vegades no cal ser un heroi, però tenim tendència a ser-ho. I això no és ni bo, ni dolent. És com és.

Eventualment, en perdem la pràctica... per voluntat o contra la nostra voluntat. Per desencís, per esgotament, per rebuig, per por.

A vegades som tan beneits que fins i tot ens n'oblidem que per posar-se a lloc, només cal una conversa interessant que ens conecti de nou.

No és el que vols

2010-03-04T00:52:00.007+01:00

Fa un parell de dies vaig anar al cinema. Com que era un cinema petit, d'un poble petit, a un carrer petit, les pel·lícules que hi projectaven eren per a petits.

La tria va ser "Tiana i el Sapo", per una qüestió de casualitat d'horari, més que res.

En sortir del cinema i comentant la peli, la Sònia em va dir que recordava que hi ha un grup al facebook que s'anomena quelcom semblant a "doy gracias a Diseny por los problemas que tengo con mis relaciones" (ara la meva memòria, a més, hi posa de la seva banda).

Tiana és una joveneta d'una família molt humil, que lluita incansablement des que és una nena per acomplir el seu somni: tenir un restaurant.

En endavant, els que vulgueu veure la peli, no llegiu més.

En el fons, és un somni que te a mitges per voluntat pròpia i pel llegat que li deixa el seu pare, que ja no hi és. En certs moments l’exaltació a la necessitat de treballar sense descans, supera els límits de l'anunci d'estrella (que, d'altra banda, mereix la meva llagrimeta més sincera). No obstant, la moraleja de tot plegat, és que la noia viu tant obcecada pel seu somni que oblida una mica la resta de coses. Com per exemple, el que diríem d’un tema recurrent a Disney: l’amor.

Hi ha un punt d’inflexió en que ella se n’adona que el que ella vol (el restaurant) no l’ha deixada veure el que ella necessita (el príncep blau). I dit així textualment, a una platea amb tot de nens i nenes de no més de 10 anys, la cosa té tela marinera.

Potser sóc jo, però els missatges abans em semblaven més subtils... si bé és cert, ara tornes a veure una peli de Disney de les que quan eres petita et tornaven boja, i te’n fas creus.

Sempre ens quedaran aquestes cançons que peten incansablement a la radio, que ens recorden des de quin punt de vista cal que visquem les coses.

Apunts

2010-02-24T00:50:00.001+01:00

Amigues, tot a la vida no és passar badant, ni viure capficat.

En el límit d’aquestes dues coses hi ha quelcom que m’ha fet pensar que potser val la pena tenir un recull de coses que llegeixo que em semblin interessants (d’aquelles que l’Eva diria de mi que dic que tenen teca).

I com que es veu que l’univers conspira perquè tingui uns estudis, he decidit fer els meus propis apunts.

Persones que tenen ordinadors a la feina

2010-01-27T22:27:00.001+01:00

Hi ha un seguit de professionals que tenen ordinadors a la feina, que no vol dir que els facin anar.

Fins ara n'he detectat tres.

En primer lloc, els metges. Quan vas a la consulta del metge hi té un ordinador. Et pregunta coses, les clica al teclat. Però això no vol dir que les estiguin apuntant al teu expedient mèdic, ni al bloc de notas, ni enlloc. Això ho he comprovat quan, en tornar a visitar-me, m'han preguntat què m'havien receptat. Que no teniu les receptes que heu fet a l'expedient mèdic? Encara que sembli un acudit, la resposta és no.

En segon lloc, els teleoperadors de yacom (dic yacom com podria dir jazztel, telefonica o qualsevol proveïdor d'internet). Aquesta gent té ordinadors, n'estic segura. Si ells no en tenen, apaga y vámonos. Ara bé, que els facin servir és una altra història. Tu pots obrir una incidència, trucar per assabentar-te de què carai passa uns dies més tard i que et diguin que està tancada (per què? aixo és una altra història...), o bé que no t'enviïn un router nou perquè les 5 persones amb qui has anat parlant al llarg dels dies han anat deixat en constància coses totalment dispars i diferents a la incidència que s'havia obert.

I per últim, els treballadors de les Oficines de Treball de la Generalitat - INEM. Per què tenen ordinadors si quan has d'anar a tramitar quelcom et fan portar les còpies dels contractes dels darrers 6 anys? És que ells no estan conectats a la xarxa on hi ha l'ordinador que guarda les vides laborals dels treballadors?

Gent que els té ben posats

2010-01-22T02:11:00.005+01:00

I tu, que dius que dubtes tant, també.

7 coses rares

2009-12-11T22:48:00.001+01:00

La meva cunyada, que regenta un blog anomenat La família creix, m'ha atorgat un d'aquests premis que eventualment es donen la gent que regenta blogs, en aquest cas, destinat a dones.

Tot i que no l'entenc molt bé, i es tracta d'una foto d'una noia en calcetes, m'ha semblat divertit el que et demana a fer, i com fa temps que no escric al blog doncs aquí el tenim (bé, i per no fer un lleig a ma cunyada, clar).

El primer que em toca fer és presentar el premi i anomenar a qui me l'ha donat (això ho acabo de fer).

El segon que he de fer és anomenar 7 dones a qui els donaria aquest premi i dir el per què:

1. A l'Eva, perquè si es tracta d'una dona i d'un blog, crec que ella reuneix les condicions necessàries de llarg (molta dona, i molt blog).

2. A la Sònia, perquè sempre ha dit que l'he introduit jo a les coses de l'internet, així que li passo la patata calenta perquè faci servir les tecnologies!

3. A l'Aina, perquè li quedarien molt bé les calcetes del premi (i perquè no escriu mai el blog, com ara jo, a veure si s'anima...).

4. A l'Anna, perquè sé que s'ha fixat en les mitenes de la foto ("manguitos" pel públic general) i perquè li farà gràcia escriure coses sobre ella.

5. A la Minerva, perquè és nova en això dels blogs però està agafant més pistonada que les viejunas!

I com no tinc més dones amb blog a qui pugui encajar una foto d'una tia en calcetes, proposo dos noms més a la llista, a qui segur agradarà la foto i que tenen molta feminitat:

6. El Pablo, que també és un blogaire del grup però que darrerament no brilla gaire per la seva continuïtat

7. El Joan, que només fa que penjar cançons i ja n'hi ha prou hombre, fes el favor d'escriure algo de tu, que ara com has tornat de viatge, res de res!

La tercera i última cosa a fer és explicar 7 coses rares o estranyes sobre mi (i aquí us esteu fregant les mans, ganàpies):

1. Oloro totes les coses. A vegades és més o menys explícit, però quan tinc una cosa nova entre mans l'ensumo. Especialment coses de paper (llibres, llibretes...).

2. No m'agrada fer soroll, ni sentir el soroll dels altres quan mengen (tipus deglució). M'exaspera bastant. Crec que a alguns països ho passaria realment malament, a taula...

3. L'hora de dinar és sagrada. Si no us agafo el telèfon al migdia és perquè estic menjant.

4. Tinc un sentit extrem per la humitat de la roba: si despenjo la roba de l'estenedor i està mínimament humida,amb aquell frescor d'estar a fora típic, no la dono per assecada. La meva frase és "està moll" (on moll no vol dir xorrejant d'aigua, que és el que vol dir literalment, sinó amb aquest toc d'humitat).

5. Quan dormo sola a l'hivern, dormo amb mitjons gruixuts.

6. M'agrada fer llistes de les coses que he de fer. Ja sigui el que cal que m'endugui de viatge a la motxilla, com el que em toca fer al proper mes. M'agrada menys que a l'Eva, però.

7. Quan vaig a comprar al super i he de posar les coses a la bossa, les endreço de tal manera que em quedin el més ben estructurades possibles, perquè hi càpiguen més coses, no s'aixafin les més toves, etc.

I ara afegeixo un quart punt, que està fora del joc: com que he anomenat a tota la comunitat blogaire dels amics, doncs si no podeu fer extens el premi a altre gent com a mínim responeu l'enquesta de les 7 coses rares sobre vosaltres, encara que sigui com a comentari d'aquest post.

Tu, que en tens 18

2009-11-05T20:01:00.002+01:00

A una tenda de bosses:

Botiguer: Aquesta bossa està molt bé.

Elena: (se la mira i remira)

Botiguer, forjant la compra: A més tant l'han vingut a comprar senyores grans, de 50 anys, que com és menuda se l'enduen per comprar, com nenes de 12 o 14 anys, o noies de 18, com tu.

Elena: (fa que no amb el dit) no, en tinc uns quants més...

Botiguer, patint per la transacció: No? Doncs et conserves molt bé.

Fa molts anys que no en tinc 18. Em fa patir una mica tenir la mateixa cara que quan tenia 18. Perquè, desenganyem-nos, gràcies a déu, tots canviem molt.

Si fos el primer cop que m'ho diuen...

Coses que objectivament no cal tenir en compte en fer el currículum

2009-11-02T13:02:00.004+01:00

Per sort o per desgràcia, una d'aquestes coses que no he compartit en aquesta absència bloguística són qüestions de feina.
Una cosa que he estat fent és obrir convocatòries de feina a portals d'internet, i ocupar-me de gestionar els currículms rebuts.
No és que jo en sàpiga de recursos humans, i el que diré ara ho dic amb humilitat, però després de treballar amb vora 250 currículums he extret algunes conclusions sobre coses que indirectament embruteixen una candidatura a treballar.

En general hi ha una cosa que passa recurrentment: utilitzar les majúscules i minúscules indistintament. Noms propis en minúscula, cognoms en majúscula... de totes les varietats.

Sobre les fotos:

Hi ha gent que adjunta una foto al seu currículum vitae, per tal d'acabar de mostrar qui és que s'està presentant. Personalment no ho he fet mai, però no em sembla tampoc mala idea. Ara bé, algunes fotos valdria la pena no afegir-les, per exemple:

- la foto (de cos sencer) que et vas fer a la carretera que va a Andorra, de les vacances de l'estiu passat, amb la vall verda de fons

- la foto (mig cos) de les teves vacances a la Cerdanya

- la foto del casament de la teva filla, amb el vestit de gasa gris i les parpelles ben carregades de color lila

- una foto on hi surts amb els ulls tancats

- una foto de quan tenies 21 anys (i en comptes 35, que ho diu al teu currículum)

- una foto de quan tenies 21 anys (i ara en comptes 35, que ho diu al teu currículum) i eres de la "movida madrileña"

Sobre els noms del document, el currículum:

- Anomenar a l'arxiu "Curriculum_vitae" a seques, sense especificar de qui és. Pensar que un mateix serà l'únic candidat a l'oferta, és força ingenu.

- Anomenar a l'arxiu "Curriculum_elena". És l'evolució de l'anterior, però és una mica estrany pensar que seràs la única Elena entre 250 candidats. Posar el cognom, és gratis.

- Anomenar a l'arxiu "Curriculum" i tot seguit alguna d'aquestes opcions:
"BUENO"
"OK"
"actualizado"
" a 22-9"
"2009"
"moderno" (sí, estariem parlant de la plantilla del word)
"contable" (d'acord amb la oferta, que és de comptable)
"con foto"
"adjuntar"
"nuevo"
"normal"
"modelo"
"completo"
"castellano"

O combinar-les al gust.

- Anomenar a l'arxiu "Copia_2_de_cv"

- Anomenar a l'arxiu "datos personales de (el nom)"

- Anomenar a l'arxiu "Curriculum_elena_rectificado_por_ines"

Sobre els correus electrònics:

Contra el que hom pugui pensar, tenir un correu electrònic també és de franc.
A evitar:

- Anomenar el teu correu-e amb el teu nom i/o alguna d'aquestes opcions:
"peque"
"yomisma"
"mini"

- Anomenar el teu correu-e amb el teu diminitiu:
Bea, Conchi, Vane, Patri...

Poc que és molt

2009-11-01T21:34:00.002+01:00

Com que fa temps que no escric al blog, faré un exercici de recuperació de baix esforç.
Qui sap si amb el temps, se'n fa una llista, de coses que són poc però són molt:

- Una bona dosi de "batallitas" durant un sopar, que fan pixar de riure

Decisions

2009-06-11T13:29:00.003+02:00

Poseu-vos en fila:

Pors, dubtes, indecisions.

Savieses fallides, actituds poc fructíferes, camins paral·lels millors i camins paral·lels pitjors.

Incerteses, probabilitats a la baixa, ponderacions extremistes.

Bloquejos, nervis, visceralitats.

Decepcions, fracassos i neguits us segueixen, no els deixeu albirar què hi ha al davant, perquè avui em decanto per prendre decisions i res ha de maldar en contra.

Vergonyes en veu baixa

2009-06-08T11:40:00.003+02:00

Lleigeixo sobre la Suspensió cautelar de l'euskera com a llengua principal de l'ensenyament basc.

Em venen al cap dues imatges. Una de ben recent. Ahir, xerrant a la plaça Joanic un noi d'uns 11 anys se'ns atansa. Té la pell morena i el cabell ben fosc, com els ulls xics. Al darrere el segueix un company de joc. S'han trobat immersos a la tarda del diumenge i no saben com corre el temps. Recuperant l'alè ens diu: que teniu hora?. Les cinc i vint. Gràcies. Es gira cap al seu amic i li diu "las cinco y veinte". Se'n tornen corrent a la part central de la plaça.

L'altra imatge és de l'estiu passat quan, al pas per les festes majors de Sunbilla (Navarra), ens trobem algunes mares darrere una taula plena de samarretes, a un extrem de la plaça del poble. Les venen per recaptar fons per les Ikastoles, ja que a Navarra, el finançament per als espais educatius en basc és nul. En comprem un parell amb el lema de la campanya "Nafarroa oinez" i encara hi conversem una estona més, preguntant encuriosidament per la situació.

I ara el Tribunal Superior de Justicia del País Basc suspèn l'euskera com a principal llengua de l'ensenyament a Euskadi, sota l'argument de la Plataforma per a la llibertat d'elecció lingüística de "vulnerar el dret dels pares a l'elecció de les dues llengües oficials en què ha de rebre l'ensenyament l'estudiant" i també perquè "una immersió lingüística en el cicle inicial atemptaria al precepte de lliure desenvolupament de la personalitat que duu a l'exigència de la llengua materna".
Doncs jo ahir quan era plantada a la plaça Joanic i un nen d'uns 11 anys que jugava en castellà amb el seu company de joc, es va atansar a nosaltres i ens va preguntar si teniem hora, no vaig pensar que la immersió lingüística escolar hagués atemptat contra el seu desenvolupament de la personalitat, perquè 10 segons després se'n tornava a la seva proximitat (el seu company) i se li dirigia en la seva llengua materna.
I fa un any, quan aquell grup de mares ens explicàven com n'és de difícil que no s'atempti contra els seus drets, contra la seva voluntat de preservar el que no és una tria, sinó un tret identitari, no vaig pensar que haguessin de recorrer al Tribunal Superior de Justicia amb aquesta obvietat.

Fa uns dies llegia un pedaç del llibre de Joan-Daniel Bezsonoff, Una educació francesa, ubicat al Rosselló i n'hi una tros que diu així:
(...) Fins als anys 1970, el català era la llengua del país. La llengua de l'amor, de la mort, de la política, dels jocs, de les penes i de les alegries. La llengua que parlaven a casa, a les botigues, pels carrers, a l'autobús, amb els desconeguts.

Això era llavors, i ara el panorama ha canviat significativament.

Una setmana de 10 dies

2009-06-05T13:32:00.003+02:00

O la capacitat d'alguna gent per fer perdurables alguns moments.

I un xicot digué:

Parla’ns de l’Amistat.

I ell contestà dient :

El vostre amic és una resposta al que vosaltres necessiteu.

És com el vostre camp, que sembreu amb amor i segueu amb agraïment.

I és també la vostra taula i la vostra llar.

Perquè us atanseu a ell amb la vostra fam i el cerqueu per assolir la pau.

Quan el vostre amic us parla del que ell pensa, no teniu por del “no” del vostre pensament, ni reteniu el vostre “sí”.

I quan roman silenciós, el vostre cor no deixa d’escoltar el seu cor;

Car en l’amistat no calen paraules, tots els pensaments, tots els desigs, totes les esperances, neixen i es comparteixen amb una joia que no necessita ésser proclamada.

Quan us separeu del vostre amic, no us entristiu.

Car allò que més estimeu en ell pot semblar més clar en la seva absència, com el vianant veu més clara la muntanya des de la plana.

I no permeteu que hi hagi cap altre objectiu en l’amistat que la profunditat de l’esperit.

Car l’afecte que cerca altra cosa que descloure el propi misteri no és afecte, sinó una xarxa llançada que tan sols recull el que no és profitós.

I que allò de millor que teniu sigui per al vostre amic.

Si ha de conèixer el reflux de la vostra marea, deixeu-li’n conèixer també el flux.

Car no heu de pensar en el vostre amic per cercar-lo quan voleu matar només les hores.

Cerqueu-lo en les hores que voleu viure.

Car ell ha d’omplir la vostra necessitat però no la vostra buidor.

I feu que en la dolçor de l’amistat hi hagi rialles i es comparteixin plaers.

Car en la rosada de les coses petites el cor troba el seu matí i la seva frescor.

El profeta, Kahlil Gibran

Encaix

2009-06-04T11:31:00.004+02:00

Fer neteja té moltes propietats que sovint em fugen del cap. Hi ha qui té molt clar que una bona desbrossada de tant en tant té efectes positius. Pels propensos al cangueli això suposa un repte amb totes les seves lletres. Pels de l'excusa fàcil resulta una cita reiteradament eludible. Però tard o d'hora, cal arremangar-se, remenar i triar.

Triar. Poder escollir, es suposa que regeix la nostra llibertat individual, és el nostre pal de paller del dia a dia, del comfort personal, de les perspectives de futur, de bona part de la nostra memòria. I malgrat tot, ens costa tant triar sota criteris com la conveniència, el que toca, el que cal o (i ho deixo en últim lloc), el que es vol. Quina por, vist així, no?

A vegades perdem consciència de les nostres tries, per què fem les coses, per què no les volem fer. La gravetat ens manté a tots amb els peus a terra, però el cert que és la inèrcia, la força comuna a totes les vides: aquests hàbits rodats que permetem.

Fer dissabte no soluciona les incapacitats de tria, ni modifica les voluntats. Però posa sobre el planell les diverses opcions que convergeixen en el nostre espai. Tenir-les davant, sempre les hi tenim, però saber-les identificar i delimitar és la gràcia d'aquesta neteja a fons.

Després, sembla qüestió d'atzar. Perquè eventualment, tot plegat va encaixant i posant, de mica en mica, a lloc tot aquest embullament.

Avui comença tot

2009-05-17T22:58:00.006+02:00

Tornava cap a casa i m'ha vingut aquesta frase al cap: ça commence aujourd'hi. És el títol d'una pel·licula que vaig veure fa temps, un bon punt de partida sobre el debat educatiu escolar. La recomano molt.
Sense voler analitzar molt per què aquesta pel·licula, la frase en si m'ha tornat, crec, per un cert ordre mental que tots tenim. Per fer un punt i seguit, endreçar el fet fins ara i treure de calaixos allò que tenia desat, tot afegint-hi el pres recentment. Tot comença de nou.

No vull explicar què ha estat aquest cap de setmana, perquè ara mateix ni ho sabria ni ho voldria resumir. Però ara és quan començo a adonar-me mica en mica del que ha anat succeïnt i, sobretot, del que comportarà.

Deia que tornava a casa i m'ha vingut aquesta frase al cap, però hores abans al matí, he començat el dia llegint unes paraules de Rudyard Kipling; "Si". El qui va inspirar tota una metodologia educativa amb el seu llibre de la selva, també m'ha inspirat a nivell concret i íntim a mi. I ara és quan començo a lligar caps, a entendre per quès i plantejar-me més preguntes. I el que em satisfà més és, avui al vespre, estar valorant la vessant més emocional del que una revisió de tot un plantejament que et creus fins la medul·la: els companys i amics amb qui fem el que fem i som el que som.

Crec que no és el moment per analitzar, però sí com a mínim de sopesar quan pesa ara la motxilla que duem a l'esquena, farcida de tot el que creiem i volem. Vaig saber d'algú que, fent una carta per a si mateixa, va renovar aquesta sensació uns anys després quan la va tornar a llegir, i de nou va tenir la oportunitat de fer una parada al camí per aprendre del que havia aconseguit i aprendre del que quedava per fer.

Si pots mantenir el cap sobre les espatlles
quan uns altres el perden i te’n carreguen la seva culpa,
Si confies en tu mateix encara que tothom dubti de tu,
però tot i això tens en compte els dubtes aliens;
Si pots somiar i no fer-te esclau dels somnis;
Si pots pensar sense fer dels teus pensaments una meta;
Si topes amb Triomf i Derrota en el teu camí
i tractes de la mateixa manera a tots dos impostors,

Si pots fer un munt amb totes les teves victòries
Si pots llançar-les al capritx de l'atzar,
i perdre, i tornar a començar de cap i de nou
sense que et surti dels llavis una queixa;
Si assoleixes que el tremp i el cor et siguin fidel company
i resisteixes encara que et minvin les forces
amb l'única ajuda de la voluntat, que diu: “Endavant!”

Si pots parlar amb multituds mantenint la virtut,
i si encara anant al costat dels reis conserves la senzillesa,
Si no et poden ferir ni amics ni enemics,
Si tothom et reclama i ningú et necessita;
Si pots omplir un implacable minut
amb seixanta segons de combat ferotge,
teva és la Terra i els seus fruits cobejats,
I, encara més: seràs un Home, fill meu.

Rudyard Kipling

Entre primavera i juny

2009-05-05T23:09:00.002+02:00

La primavera altera. Avui fa sol i surts en màniga curta, i en sortir de la feina al migdia està encapotat. Amb una mica de sort arribaràs a casa i encara no haurà caigut el xàfec previ a la nova onada de sol.
L'endemà t'enduràs la jaqueta i sabata tancada i a mig matí patiràs atacs de calor perquè la rebequeta t'està de més.
L'ànim és ben bé un carretó de muntanya russa. La feina s'acumula i a vegades no la desencalles, perquè tu no et desencalles. A tothom l'ataca un sentiment apressat quan s'està caminant més aviat a poc a poc.

S'atansa el juny i comencen a acabar-se coses, quan n'estàs començant de noves. I no acabes d'acabar-ne bé unes ni acabes de començar bé les altres. Està arribant l'estiu i les petites batalles són campionats de primera que no saps valorar quan has guanyat, i una remor a dins el cap fa que no pensis en les guerres que vindran quan hagi passat l'estiu i comenci la tremenda època fins a l'octubre.

I podria començar un bloc nou?

Felicitats

2009-04-21T13:54:00.003+02:00

L'Empordà és una foto reconeixible. Verds intensos al pla, vores de camins enrojolats per esquitxos de roselles. Cel de blau i blanc degradat, núvols flonjos i magnificents mantenint l'harmonia.
Són barques avarades en sorra sota la sigil·losa presència de pins, cales gaudint de la solitud d'abril i parets de blanc expectant l'espetegant sol d'estiu.

Mai t'hi sents un estrany però sempre et sorprèn, trobant les petites diferències que a cada visita el fan original.

No cal anar lluny per ser feliç un parell de dies.

http://autoliniers.blogspot.com

Cinc moments d'un lloc que ja coneixia

2009-04-09T22:48:00.013+02:00

Road trippin' with my two favourite allies

Dos boixacs arriben al pas per Albió

Una lluna pròpia a la tenda

La rosada que precedeix a un dia de sol

Mirar amunt i no enlluernar-se

Fleet street

2009-04-02T12:41:00.004+02:00

Fa unes setmanes, l'Eva explicava com va viure l'experiència de retrobar-se amb Sweeney Todd, després d'anys de veure'l a Barcelona.

Ahir vaig anar fins al teatre Apolo per, en el meu cas, per tal de veure per primera vegada al "el barber diabòlic de Fleet Street". Bé, per primera vegada al teatre: fa pocs mesos vam decidir veure la pel·lícula del Tim Burton a casa.

Malgrat els malgrats circumstancials (una colla de 7 dones entre els 40 i els 50 a la fila del darrere que havien de comentar a cada escena, com era a la pel·lícula i com els havia agradat tant més la versió de celuloide), la obra em va encandilar.

Miro d'imaginar-me la veu de Constantino Romero projectada a platea, arribant com una bola de foc, i no puc acabar-ho de visualitzar. Així que no faré comparacions, perquè no tinc capacitat. Però sí diré que el nou mr. Todd potser no té la veu d'en Constantino Romero, però la fa arribar amb intensitat, cruesa o dolçor, ironia o dolor quan cal i és precís.

De mrs. Lovett, la Vicky Peña, només puc fer-ne reverències. L'únic intèrpret que no em va acabar de fer el pes és el del jove Anthony. No sé si li exigia el guió, però per mi era una mica massa tibat, rígid i no transmetia.

La posada en escena genial, i una cosa que m'ha atret molt: sovint el que veus i el rerefons no és el mateix. Un emplaçament trist, brut i desolat i l'ironia esmolada a punt, o el sang i fetge més cruent i el cant d'amor abraçant-lo.

Com diu la balada de Sweeney Todd, qui no voldria fer algun cop el que ell va fer? L'ús de la "llei dels homes". Cap a casa i a pensar-hi.

Volar

2009-03-30T11:39:00.002+02:00

Què trobes a un llibre que fa temps que no obres?

2009-03-27T00:49:00.004+01:00

Segurament, trossos de tu mateixa.

La pérdida

Helena soñó que estaba en su infancia, y no veía nada. Manoteando en la oscuridad, ella pedía ayuda, pedía luz a gritos, pero nadie encendía las lámparas. En aquella negrura no podía ubicar sus cosas, que estaban desparramadas por toda la casa y por toda la ciudad, y ella buscaba lo suyo a tientas en la cerrazón y también buscaba algodón o trapos o lo que fuerra, porque estaba perdiendo sangre a chorros entre las piernas, mucha sangra, cada vez más sangre, y aunque ella no veía nada, sentía aquel río rojo y espeso que se desprendía de su cuerpo y se perdía en las tinieblas.

El libro de los abrazos. Eduardo Galeano

Pensament críptic

2009-03-19T13:13:00.006+01:00

Fa dies que veia aquest anunci a les andanes del metro. Em feia venir al cap les classes de batxillerat, el professor de filosofia mirant de despertar inquietuds, les classes analitzant notícies. El primer cop per a moltes orelles sentint esperit crític de la boca d'algú, un docent mirant de despertar-lo entre els seus alumnes.

Penso en la poca capacitat que té un docent per despertar l'esperit crític, en un ambient d'institut. I si parlo de la meva experiència acadèmica, fins a dia d'avui, a banda del professor de filosofia cap altre ha esmentat el terme en concret, i en una valoració general diria que tampoc ha mirat de fomentar-lo.

Per sort és un tros de fusta perenne, per molts talls, contusions, modelatges, guarniments que sofreixi no mor mai, simplement es transforma al compàs dels per quès?.

Per què esdevenir ciutadans amb pensament crític si l'hem d'amagar?

"Educant en la ciutadania" aquí.

Pastilles de colors

2009-03-17T12:21:00.008+01:00

Hom s'enfada amb si mateix perquè es lleva tard (perquè ja no té temps d'esmorzar a casa, perquè ja no té temps de recollir quatre coses, perquè indubtablement ja no va al gimnàs).

Hom es sent derrotat perquè se li escapa l'autobús davant dels nassos (perquè ja no arriba a l'hora, perquè ha d'esperar 15 minuts fins al següent, perquè ha sigut per un pèl que no l'agafa).

Hom es sent sinistre perquè sap que planyer-se és covard, però adonar-se'n i seguir planyent-se és de mala persona.

I quan hom es sent enfadat, derrotat, sinistre, mala persona, recorreria al "tancat per vacasions" com si fos dilluns al matí.
Perquè li falten pastilles de colors per fer-li adonar de l'alegria del dia.

Incongruències

2009-03-13T20:18:00.000+01:00

El constant i discret augment de graus en l'inclinació del sol i la impossibilitat de desar la jaqueta.
Les paraules captives i l'engruix constant de la gàbia que les reté.
Passejar dignament per les vides d'altres i dubtar dels quatre passos següents dels propis peus.
Una olor que no és tangible però que s'espera i és present: a sorra, flors d'ametller i el divisiu irrevocable del 20 de març.

Petites guerres

2009-02-20T12:27:00.009+01:00

Escriu Saramago al seu quadern a internet: "Si yo pudiera, cerraria todos los zoológicos del mundo. Si yo pudiera, prohibiria la utilización de animales en espectaculos de circo." I segueix.

Mentiria si digués que mai m'ha agradat el zoo: quan era petita, com tots els nens i nenes de la ciutat, vaig anar al zoo. Ja no sé si amb els pares o amb l'escola.

Recordo que quan tenia usn 14 anys hi vam anar amb les amigues. Quina visita tan clarivident.

Quan ets petit ho passes bé veient animalons de l'altra punta del món, bèsties exòtiques, plomes de colors llampants, peluixos que es mouen tot sols. Quan ets petit, l'ambientació i l'atretzzo fet amb ciment, fulles de plataner i arbustos et sembla la jungla més feréstega del món.
En aquest cas dic que perdre la imaginació va en detriment de la inocència personal però a favor de la consciència col·lectiva.

A casa mai em van dur al circ, per principi. Puc dir a dia d'avui que no he anat mai al circ, a cap d'ells, tot i saber que n'hi ha que no carretegen animals d'un país a un altre, menys al seu país d'origen. Em sembla d'una fredor i d'una sacietat ególatra exagerada gaudir veient com un tigre fa saltirons als ordres d'un home. És antinatural i indigne. És egoísta fins al límit.

De la mateixa manera em sembla voler demostrar la supremacia al món i les espècies el tenir zoos, on sense fer-los fer saltirons, els tigres també són tancats en gargoles pel divertiment i delit dels ulls humans. Tant s'ho valen, els ulls humans?

Saramago denuncia el cas de la darrera elefant que hi ha al zoo de Barcelona, mortint dia a dia, en el seu espai enreixat.

Què bé que igual que ell, cregui que hi ha mil i una guerres lliurant-se al món per les que cal treballar. I que alhora pensi que les petites guerres en les que les persones decidirem el futur d'un ésser sense veu, són les que per vergonya resulten esquinçadorament òbvies de solucionar.

Llibera a Susi

Un post enclotable

2009-02-08T01:02:00.004+01:00

Fins a dia d'avui no se m'ha acudit fer el que s'entén per un post protesta, una denúncia. Bé, he escrit sobre coses que no em semblen bé, o he penjat accions d'altres organitzacions. Però em refereixo al sentit d'un post protestant per quelcom que em passi a mi en primera persona. Em sembla una mica difícil de gestionar, sincerament.

Però avui faré una excepció.

Tot surfejant pels blocs, vaig arribar a un que em feia patxoca. Em feia gràcia com estava escrit, i era prou divers. Mirant els posts recents en vaig veure un que parlava sobre "el Cau". Carai, què curiós. A veure què hi diuen, no?

Després de llegir-lo, i llegir-ne els comentaris, vaig enfonsar-me una mica en la misèria. Bé, això és exagerar una mica, però un post protesta ja ho ha de ser, així. Vaig quedar-me una mica astorada, per ser més exactes.

L'enllaç és aquest.

Com veieu, després de l'estupefacció vaig pensar que estaria bé dir-hi la meva. Per què? Home, entre altres coses perquè vivint el dia a dia a una associació escolta doncs pensava que el que s'hi explica s'adeia poc a la realitat que jo conec (que, com ja deia al post, no vol dir que no sigui la que hagi experimentat alguna gent). I perquè, què vols que et digui, em venia de gust expressar la meva opinió com ho fa tanta gent.

Fa una estona encenc l'ordinador per tal de mirar l'e-mail abans d'anar a dormir. Blogger em notifica per correu que una persona ha comentat el meu post del dia 28 de gener. Vaja, aquest no el conec. Però recordo que aquesta foto del perfil l'he vist a algun lloc, i aquest lloc era a la primera posició dels comentaris del blog que havia visitat i comentat avui.

Abans de visitar el seu perfil, sense saber ben bé per què, obro de nou el blog que parlava del cau.

Els comentaris han crescut, com ho ha fet el meu post del dia 28, en un de més que diu així:
"Eps, que la e. aquesta promet ser força enclotable", signat per aquest tal Josep.

Ara fa uns minuts que penso en les propietats de l'enclotabilitat. Em pregunto si l'enclotabilitat es contangia, com una malaltia. Si es tracta d'una deficiència vitamínica, o un efecte de la manca de son.

Finalment resolc que l'enclotabilitat no és cap propietat que resideixi en mi, sinó un apel·latiu que m'ha estat atorgat per dir la meva opinió sobre un assumpte que conec de vora, per algú que molt probablement no en té ni idea i a qui tampoc no li interessa saber què en pensa qui en té una opinió formada.

Algú a qui, si haguéssim d'exaltar alguna propietat coneixent-lo pel curt recorregut d'aquesta història que tot just acaba, es reduiria a les maneres histriòniques per comptes de contingut, i la manca de respecte.

Això desitjo per a tu

2009-02-04T23:58:00.000+01:00

One of these mornin's
You're gonna rise up singin'
You're gonna spread your wings
And fly to the sky

Tendresa

2009-01-28T11:52:00.004+01:00

autoliniers.blogspot.com

"Sigues el canvi que vols veure al món"

2009-01-26T19:10:00.005+01:00

Avui al migdia el Victor m'explicava que li han deixat un llibre d'un català anomenat Jaume Sanllorente, que relata la seva experiència i projecte a la Índia. Ell era un periodista a Barcelona, i després d'unes vacances a la Índia, va deixar la seva vida aquí per iniciar un projecte d'acció directa: sonrisas de bombay.

D'aquí ha derivat una llarga conversa sobre què fem amb la vida. I moltes preguntes.

No és cert que val la pena deixar el teu entorn proper (família, amics, l'entorn...) ara, i al final de la teva vida poder dir que has ajudat a 2000 persones a viure millor?

És el camí, fer projectes d'acció directa a un entorn concret, per canviar les coses que no funcionen del món?

Com triar quina d'aquestes accions és a la que destinaries el teu temps?

Som suficientment vàlids (professionalment, personalment) per endegar aquest tipus de processos i fer-los rutllar?

En arribar a casa he recordat un vídeo que vaig veure ja fa temps. Que té algunes respostes a algunes d'aquestes preguntes, que en planteja d'altres i per tant (i el més important) et fa pensar.

Encara no tinc molt clar quines persones hi ha darrere the the girl effect, quins Jaumes Sanllorentes van decidir un dia que calia apostar per l'educació i l'apoderament de les noies.

Però el més important, independentment de qui siguin i què facin en concret, m'han fet pensar en el canvi que vull veure al món.

Coses a recordar al final del dia

2009-01-24T21:37:00.003+01:00

"Lo importante es la acción, no el resultado de la acción. Debes hacer lo correcto. Tal vez no esté dentro de tu capacidad, tal vez no esté dentro de tu tiempo que haya algún resultado. Pero eso no significa que debas dejar de hacer lo correcto. Tal vez nunca sepas cuál es el resultado de tu acción. Mas si no haces nada, no habrá ningún resultado"
Gandhi.

De teatre: "Els nois d'història"

2009-01-22T11:22:00.003+01:00

Ahir al vespre vaig anar a veure Els nois d'història, al teatre Goya. Un text d'Alan Benett dirigit pel Josep Maria Pou, amb moltes idees al voltant d'un tema concret: l'educació.

No pretenc explicar-vos l'argument, el veieu ressenyat a l'enllaç previ; els mesos previs a l'universitat, els últims passos a l'escola, d'un grup de joves i els seus mestres.

Però sí que torno al tema, l'educació. S'hi exposen diverses qüestions, des de prismes molt diferents: és el procés per aconseguir una fita (en el cas dels protagonistes, l'accés universitari) o és una fita en si mateixa, un procés inacabable?

I responent a aquestes preguntes inicials; quin ha de ser el paper de l'educació formal, per als infants i joves? Instructiva o inspiradora? Ha de dur a l'èxit o a la millora de la persona?

Tots aquests dilemes són ben representats i lligats pels personatges d'Hèctor i Irwin, que no deixen de ser dos models de professor, d'educadors que entenen l'educació en aquestes vessants diametralment oposades.

Però em vaig fixar especialment en el paper del director de l'escola on transcorre l'obra. La seva voluntat d'influenciar la tria dels alumnes cap a Oxford o Cambridge el du a incloure un nou professor (Irwin) per tal que els guii de la manera més eficient possible, perquè els resultats satisfacin les expectatives. Però, les expectatives de qui? De l'escola, o dels alumnes?

Es manifesta el mercantilisme de que amara el director, de manera explícita o implícita, del seu centre docent. L'estadística de tenir un nombre determinat d'admesos a les millors universitats del país; el prestigi, l'eficiència.

Se m'acut veient aquest director, quina similitud tan damnosa amb les universitats, d'aquests nostres dies. Quin mal que ens estem fent, com ens estem deixar perdre.

I avui un dia després, recordo les primeres paraules que vaig sentir a una aula universitària. Segurament d'un dels millor professors amb qui hauré topat fins al moment. Per bé que no les recordo fil per randa, les puc transcriure directament d'un llibre.
Són dos fragments traduïts del discurs "Inaugural Address at Saint Andrews" (1867), contingut a The Six Great Humanistic Essays of John Stuart Mill (Washington Square Press, 1970), sobre la universitat:

(...)
Sigui quina sigui l'especialitat que es tria, s'aprendrà com una branca de la intel·ligència o com un mer comerç, i en haver-la apresa se'n farà un ús prudent i conscienciós o a l'inrevés; i això dependrà menys de la manera en què s'ensenya la professió que del tipus de mentalitat que s'hi aporta - de quina classe d'intel·ligència i de consciència el sistema general d'educació ha desenvolupat en els individus. Els homes són homes abans d'ésser advocats, metges, comerciants o fabricants; i si se'ls fa homes capaços i sensibles, ells mateixos es convertiran en advocats o metges capaços i sensibles. El que els professionals haurien d'endur-se de la Universitat no és coneixement professional, i portar la llum de la cultura general per il·luminar els tecnicismes d'una indagació especial.
(...)
No pretenc instigar-vos per la perspectiva de recompenses directes, ja siguin terrenals o celestials; com menys pensem a ser guardonats d'una manera o d'una altra, millor per a nosaltres. Però hi ha una recompensa que no us fallarà, i que es podria qualificar de desinteressada, perquè no és una conseqüència, però és inherent amb el fet de merèixer-la; i és l'interès més profund i més variat que sentireu en la vida. Aquest interès us donarà deu vegades el seu valor, un valor que durarà fins al final. Tots els objectes merament personals es fan menys valuosos a mesura que avancem per la vida, en canvi, aquest interès no solament resta, sinó que creix.

No us perdeu l'obra, la interpretació és excelsa.

"Sí a todo"

2009-01-21T01:20:00.002+01:00

A la nit, al cel, a aquest mar tan nostre,
i al vent que al matí ve a besar-me el rostre.
Vull alçar la veu, per una tempesta, per un raig de sol,
o pel rossinyol que ha de cantar al vespre.

Ara que tinc vint anys,
ara que encara tinc força,
que no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.

Me n'he oblidat de donar-li un parell de voltes més a quatre o cinc coses que passen pel meu voltant, aquí a la vora o allà més lluny.

Malauradament les guerres sempre hi són, però m'enfilo pels graons de l'autobús i les visions es tradueixen en idees menudes que tragino dels ulls al cap, on queden recloses per giravoltar sense tenir un destí concret, un camí enfora.

Em feia recança no poder recordar totes les coses bones que et pot aportar aprendre en l'interval horari que va de les deu a les dotze.

Però retinc l'entusiasme, ben aviat les ganes i d'aquí no res l'entrega.

Sí a todo, i que surti el que vulgui i que passi el que passi. I ja veurem com ha d'acabar.

Coses que m'ericen la pell encara que passi el temps

2009-01-15T23:28:00.000+01:00

1. Trobar una foto feta a un paper, on hi diu una frase sense sentit de la meva lletra que ens va fer petar de riure.

2. Obrir la llibreta vermella i veure que no només hi ha actes

3. Marxar del campament (abans que s'acabi)

4. Els records del dia després del dia després

5. Un ascens esgotador i un descens mortífer, plasmats en els matisos d'un descans

6. Volar eternament en un salt, i no pas sola, quan faig anys

Com us ho diria

2008-12-27T01:20:00.003+01:00

(poseu la música ben forta)

Una taula o la taula de sempre. Una anècdota o l'anècdota. Unes sensacions o aquelles sensacions. Uns riures o els nostres riures. Els records o el record.

Una frase o la frase que emergeix. Una paraula o la paraula definitòria. La voluntat o la decisió.

Una idea o aquesta idea. Un projecte o el nostre projecte.

La pluja o aquest degoteig, incessable, inacabable, insondable de viure i viure i viure.

Bones festes

2008-12-21T18:02:00.002+01:00

L'Eva, per fi, ja ha remugat. La Sònia aquest any també s'apunta a la rondinada.
No sé si és el tema estrella dels blogs, però el nadal torna, sí. Com tots els anys ha tornat el torró.

I mira, jo aquests dies no tinc ganes d'escriure al blog (d'aquí que marcescible s'hagi marcit una mica, vés quina cosa...). Sí que tinc moltes coses a fer, moltes coses pendents i moltes dates límit aquest desembre. Però no tinc ganes d'escriure gaire.

Malgrat això, sí que tinc ganes que arribi nadal. No sé si el nadal aquest que mai m'ha agradat, el que tampoc us agrada a vosaltres: els pares noel penjats dels balcons, la gent comprant regals desmesuradament. Tampoc m'agrada però, pensar que estem falsejant sensacions, que estiguem sent hipòcrites, que fem el paperet durant uns quants dies perquè toca.

Tinc ganes de dinars, i del capó farcit (que no mengem mai la resta d'any). I l'escudella i carn d'olla. I no ho he fet, però també treuré de l'armari l'arbre (de plàstic) amb unes certes ganes. I d'acollir el nadal.
I tot i que guarnir part del túnel del metro entre Sagrada Família i Hospital de Sant Pau com si fos un carrer engalanat amb llums de nadal em sembli un pèl excessiu (i que es posessin els llums tan abans), em sembla bé passejar amb els carrers guarnits, una estona. I no faré apologia dels LED.

Així que sentint-ho molt, vaig a comprar els regals. Que les vaques estan magres, he fet una llista ben concreta i escueta, i tot i que pararé boja un diumenge a la tarda "dels que obren", no tinc més temps per anar a voltar.

Avui

2008-12-07T20:15:00.005+01:00

M'he despertat a l'hora d'un dia de cada dia, després de vuit hores de son (el que no és tan habitual).
He revisat telèfons, he vist missatges de matinada i matiners, felicitacions.

Mentre ens dutxàvem hem parlat de com seria la vida si jo no hi fos, si tu no hi fóssis, qui triaries de company? Suposicions divertidíssimes, opinions que et refermen. Hem parlat de què farem a l'estiu. Ennumeració de viatges pendents.

Hem esmorzat a la granja (2,10€ cafè amb llet i entrepà mitjà de tonyina), el millor lloc per esmorzar. He comprat l'Avui i hem fet cap a casa.

Hem considerat oportú fer-nos del vídeo-club (del que està més avall, el de costat de casa el van tancar fa temps), i mirar de fer números de com carai es manté aquest negoci a dia d'avui. Unes multiplicacions simples ens han fet pensar que no és possible mantenir-lo si no és per amor a l'art (mai millor dit).

Sense perdre pistonada, fer quatre coses a casa i a gràcia esperava el vermut, i els seitons amb carxofa, i les patates fregides i un altre vermut. Petits regals, que són grans. Altre cop volant, cap a dinar. Un pastís i petits regals. Sessió de fotos d'infància, com pot ser que hom hagi estat tan petit algun cop?

Cap a casa. Trucades, missatges. Dels que estan lluny, dels que veig de tant en tant. Aplicació de les noves tecnologies a les felicitacions (dit d'una altra manera: facebook). Visionat de fotos de dissabte.

Es suspenen els plans pel vespre i en sorgeixen de nous: anem a fer ús del nou carnet que tenim.

El vídeo-club comença a ser un bullici de gent, potser que si cada vespre és així sí que té sentit el negoci (o és, tan sols, el vespre d'un diumenge seguit d'un festiu?). En triem una amb un 8,1 a l'imdb, tot i que jo preferia Sweeney Todd (qui diria que no a l'Helena Bonham-Carter i al Johnny Depp?). El fet és que és més adequada la que hem triat per tal de, sopar d'hora i provar, per fi, el home cinema.

Avui m'he despertat pensant que parlaria de com ha passat un any, i com no sento que m'hagi passat volant per davant. Simplement toca ajustar de nou la data d'inici d'un comptador, que cada any cal posar a zero.
Aquest matí he pensat, quan m'anava des-endormiscant a l'hora de cada dia, de com, valorativament, me n'alegro de fer-me més gran, que no més gran: de tenir coses millors, superades i per fer. De posar fils a les agulles que vull fitar. I de, com a mínim, tenir clar quines coses encara resten pendents. Seguir creixent.

When you become the country

2008-11-27T23:47:00.002+01:00

Avui farà una setmana.

M'enlairo llegint el Cardús a l'Avui. Què senzill que sembla tot plegat quan és escrit en unes quantes ratlles, i per contra, com n'és de complex el dia a dia.

Marxo i, com cada cop, la petita batalla és servida. Quan arribes a un lloc et presentes: el nom, d'on vinc i què faig. Quan la segona qüestió ja representa un problema, cal ser força hàbil en les presentacions (i en el que sigui que hagi de seguir).

Viatjar des de Catalunya té dues vessants: explicar-te i saber-te explicar. És a dir, que és una oportunitat per dir qui ets i d'on vens, però també has de saber bregar amb la ocasió.
Si bé hi té força a veure com et prens el fet d'explicar d'on vens (amb més o menys optimisme, diguem-ne), la qüestió de fons és més aviat aliena a com entomes aquest repte. Molt sovint, i malauradament, té a veure amb quina resposta obtens del teu interlocutor. I a vegades, val a dir-ho, no és tan acollidora com esperaries. O no, més ben dit, no és tan ordinària i normal, com la que tu dones i en general, es dóna.

Quan ets a fora, et converteixes en el país. La teva actitud, la predisposició a escoltar, la manera d'explicar, els fets explicats et fan la finestra més propera i concisa que molta gent de fora tindrà del lloc on vens.

A vegades, de manera sorprenent, penses que et fas pesada. Et veus com un individu menut enmig de gegants, dient el que penses, mirant de fer arribar la teva veu a les seves orelles a petits saltirons. Per sort immediatament reacciones: et fas pesada per dir qui ets? Quina absurditat. La normalitat no és pesada, simplement és.

I després de tant dubtar, veus que no anaves tan errada amb la teva convicció per vela, i que has aconseguit fer arribar el missatge a bon port.

Cervells de lloguer

2008-11-17T11:02:00.004+01:00

Ahir, en arribar a casa de l'assemblea d'Escoltes Catalans, vaig estar una bona estona mirant les notícies al 324.

De totes elles (la cimera del G20, els incendis a Califòrnia, el castell dels de Terrassa, l'assemblea d'esquerra unida...) en va haver una que em va frepar, especialment: una notícia molt breu dels controls d'alcoholemia i drogues a Montcada, amb petites entrevistes i tot.

Frases memorables com "nos hemos inflado a cubatas, a cristal... y nada, me han pillado que iba borracho" o "es diferente lo que una cosa es la sangre y otra, sabes, que es lo que tu llevas en la cabeza"

En aquesta versió de la web encara hi falta un entrevistat, que emfatitzava que emborratxar-se i drogar-se és, per descomptat, el que fan els joves d'avui en dia.

Tornant a casa, després d'una assemblea, em sembla mentida que hi hagi gent tan desgraciada: que ho consideri el més normal, emborratxar-se cada cap de setmana; que relegui les aspiracions que hom pot tenir, a unes accions tan simples i innecesàries; que el seu divertiment comprengui la inconsciència i la responsabilitat que suposa conduir un cotxe.

Si veieu aquests xavals, doneu-los un euro encara que sigui, per anar fent calaix i poder llogar-se un cervell.

Ironies judicials

2008-11-13T12:27:00.003+01:00

L'Audiència de Barcelona ha acusat a l'ex-conseller de treball, Ignasi Farreras, d'haver encarregat informes jurídics falsos o plagiats, i haver-se'n embutxacat l'import, entre els anys 1994 i 1995.

La facturació dels esmentats informes va ser de 46.158 euros (set milions sis centes vuitanta mil pessetes, d'aquell temps).

Vagi per davant que a mi el Farreras m'és aviat igual: si fos d'un altre color polític, si tingués un altre nom, trobo obvi que es processés a algú que pressumptament ha infringit una llei (sobretot si és des d'un càrrec de l'administració).

Ara, després de 14 anys, el fiscal demana 5 anys de presó, 9 d'inhabilitació i una multa de 103.500 euros per a Farreras i per al que era llavors secretari general del departament.

Així, d'aquests 207.000 euros demanats des de la fiscalia, els 46.158 són els que es van malversar. I els 160.842 restants són interessos dels 14 anys, o és per a que ens fem una idea aproximada del que ha costat aquest procés?

Del moment dels fets a ara, la despesa en l'àmbit judicial per a l'estudi d'aquest cas ha comportat, de ben segur, mans per les quals han passat els dossiers, els informes, els plagis, els originals... el cost de la feina de 14 anys en contra al cost de la malversació.

Tot plegat, força irònic.

Deus ex machina

2008-11-10T13:20:00.000+01:00

O dit d'una altra manera: com "la màquina" resol les competències que no li pertoquen, d'aquest àmbit.

Ho seguirem intentant.

Viure en un taüt

2008-10-31T12:50:00.004+01:00

És comprensible no poder posar-se en el lloc d'algú com Malalai Joya.
És una qüestió de vergonya aliena comparar les situacions i el context que hom que llegeixi aquest blog viu, i les que es viuen a Afganistan. És insondable entendre algunes situacions a Afganistan.

L'any passat, va acusar a parlamentaris del ple del que ella en forma part de "senyors de la guerra" i de ser darrera de la mort de 60.000 afganesos. El ple va respondre escridassant-la i llançant-li objectes. Va ser expulsada del parlament.

Aquestes paraules són la resposta al sentir dels "senyors de la guerra":

"Never again will I whisper in the shadows of intimidation. I am but a symbol of my people's struggle and a servant to their cause. And if I were to be killed for what I believe in, then let my blood be the beacon for emancipation and my words a revolutionary paradigm for generations to come."

Mai més murmuraré en les ombres de l'intimidació. No sóc més que un símbol de la lluita del meu poble i un servei a la seva causa. I si m'haguessin d'assassinar pel que crec, llavors deixo que la meva sang sigui el far per l'emancipació i les meves paraules un paradigma revolucionari per a les properes generacions

Fa un parell de dies era a Barcelona, us recomano que llegiu aquesta breu entrevista a el Periodico. És esgarrifant conèixer la necessitat que la fa viure en el seu taüt de tela.

Em fa pensar que les situacions no són comparables però les voluntats sí que ho han de ser.

Route 181 i altres, a la filmoteca

2008-10-29T00:58:00.004+01:00

Arribo fa una estona de la filmoteca. Hi he anat a veure Route 181: Fragments of a journey in Palestine-Israel, primera part. Els testimonis que recullen dos directors de cinema, un israelià i un palestí quan enceten un viatge cinematogràfic pel seu país.

Aquesta setmana es dedica al cinema palestí (el programa, aquí), i avui m'hi he pogut atansar. És dins del marc de la III Marató Cultural Marhaba Palestina!, del 28 d'octubre al 30 de novembre.
He dit "primera part" perquè s'ha dividit en tres parts: Sud, Nord i Est. Demà i demà passat faran les dues restants, també a les 22h.

La veritat és que jo no hi podré anar, però el que he vist avui m'ha deixat amb els ulls ben oberts i amb ganes de saber-ne més.

Dijous, això sí, hi torno.

Barcelona ™

2008-10-27T13:13:00.004+01:00

Llegeixo el mail obert de Vicent Partal, referent a la proposta de l'ajuntament de Barcelona a gestionar un domini .bcn a internet, com ho fan altres grans urbs.

Em ve al cap quin podria ser el pregó de la propera Mercè:

Barcelonins i barcelonines, som un trademark que hem d'exportar worldwide per estar a l'alçada de Nova York, i no perdre pistonada davant de Berlín que fa temps que ens passa la mà per la cara.

Per això val la pena que oblideu, els corros de cadires al capvespre al carrer, la puntualitat de les comissions de festes envers als seus barris, la cura de cadascun dels veïns amb el seu voltant; oblideu la plaça i saludeu els nous mercats, infleu-vos el pit des de la palestra de la nostra marca, com a ciutadans de la urbs.

Si és que encara conserveu a la memòria o en els costums cap d'aquests elements, entoneu un càntic homogeni, extens i fidel al que volem ser: reflexes de Custo, Mango o Estrella, aquells qui ens duen arreu del món.

Esforcem-nos a ser l'aparador de vidre on els joves d'europa hi marquin els seus dits, per voler entrar per la porta de l'erasmus a la ciutat i gaudir d'allò que la nostra marca els ofereix.

Sigueu salvatges i si cal, perdeu la identitat per trobar-ne una de nova, més adient a les nostres aspiracions exteriors, que no a l'ombra de qui hem estat.

I si un dia espereu retrobar-vos, penseu que pequeu de conservadurisme i convencionalitat, i seguiu amb tal gran empresa, que de ben segur ens reportarà a la ciutat que tots volem.

No és perjudicar al .cat, són tantes altres coses...

Participació al 77è joc literari

2008-10-25T12:37:00.005+02:00

A tens un racó dalt del món, cada mes s'hi proposa un seguit de jocs relacionats amb la literatura.
El 77è joc, aquest mes, proposava escriure un relat brevíssim amb aquest personatge principal, aparegut al blog La Garrofa de Mont-roig:

Així que aquest cop he participat, amb aquest escrit:

Jubilació

S’estimava més no pensar-hi gaire. “Aquestes coses – es deia a si mateix – han de passar tant sí com no” i amb aquesta abnegació es negava la opció a cavil·lar més del compte.

Al mirall, un home d’edat i escanyolit li tornava la mirada. Els ulls lleugerament enfonsats i la pell com una plastilina voluble, que penjava a banda i banda. Cap dels matins, no se’n sabia avenir del que veia.

Sortí de casa decidit a fer el cafè i diari, com sempre a cal Cesc.

El canvi del semàfor no arribava mai: sempre era una espera desganada i pastosa, fins i tot el darrer dia que havia de fer aquell camí. La jubilació és com tots els altres dies, però el darrer en fer certes coses.

Va ser llavors quan va veure el senyal de trànsit. “Què maldestre”, pensà; espellifat per tots els cantons, abandonat a la intempèrie i assetjat per la brutícia. Perdia la utilitat per les quatre bandes i transmetia una mofa trista, com ho fan els pallassos.

Es trobava reflectit en un panell d’alumini mal tractat pel temps, on un home més aviat escanyolit mirava de travessar un pas de zebra per fer el seu darrer camí.

Als lletraferits, ànims que teniu temps fins al 4 de novembre per fer-hi les vostres aportacions!

Coses que mai cansen

2008-10-24T00:44:00.001+02:00

No sé si m'estimaves: t'estimava

i això era tot, i això era prou, i els dies

obraven per a mi racons tendríssims.

T'estimava amb les hores i amb el somni,

i et cantava, i passaves, i abril queia,

i et sabia ma carn meravellada.

Sí, t'estimava lentament i sorda.

Com s'estimen les coses marcescibles.

Com s'aprèn l'idioma de l'absència.

Joan Fuster

Aritmètica pedagògica

2008-10-22T11:17:00.006+02:00

L'educació és una operació aritmètica on es treballa amb tres elements: (a) l'educand, (b) l'educador i (c) la pedagogia.

L'objectiu d'aquesta operació és, donats els elements a i b, trobar l'element c tal que b·c sigui igual a a.

Quan volem resoldre aquesta operació, estem cercant la manera per la qual l'educador necessita una certa pedagogia per aconseguir validar b·c=a, i per tant assolir l'educació en l'educand.

No sempre la pedagogia emprada per validar aquesta relació entre educador i educand és la més idònia i això fa que la divisó exacta, on a és múltimple de b i val exactament c cops de b, passi a ser entera.
Cal llavors contemplar un nou element a la operació, el residu de la divisió, és a dir aquells punts on ha flaquejat la pedagogia i no ha pogut resoldre la operació de manera exacta.
Així, el residu és igual al dividend menys la pedagogia multiplicada per l'educador.

r = a - c·b

La aritmètica pedagògica no és un univers tancat entre un educador i un educand, ja que n'hi ha tants com persones visquent i per tant, les divisions educatives es formen bidireccionalment entre totes les persones: hom és educador i educand alhora.
Aquest sumatori d'operacions educatives conforma un tramat educatiu formal, informal o no formal que estableix l'espai educatiu a la societat.

De la mateixa manera que hi ha múltiples educands i educadors, no és única la pedagogia emprada en la resolució de la operació, i de mètodes educatius n'hi ha tants com educadors i educands.

La clau dels mètodes educatius és, no obstant, quelcom que no es pot expressar aritmèticament en aquesta divisió simple, i és la voluntat d'educar: a, b i c no tenen cap mena de sentit si darrere de la divisió educativa no hi ha una intenció educativa.

És per això que em sembla una mica estrany que aquest senyor plori quan parla del seu fill, i es consideri un pare fracassat.
Sense voler avaluar quin ha estat la divisió educativa entre aquest pare i el seu fill, per descomptat hi ha quelcom que no ha rutllat del tot. Però no només entre aquest pare i el seu fill: entre el seu fill i molts altres també hi ha hagut quelcom que no ha rutllat, un residu sense solventar.

La pedagogia pot arribar a ser tan complexa com la matemàtica mateixa, que en la seva pròpia evolució passà d'un nivell a l'altre en trobar-se impediments per resoldre's: un cop estancats en els nombres enters, es passà als reals i als complexos, per poder donar respostes acurades a les operacions.

Potser caldria seguir els passos de la ciència matemàtica i seguir amb l'evolució pròpia i necessària merescuda, per mirar de resoldre l'aritmètica pedagògica.

Idees enllaçades

2008-10-20T13:35:00.003+02:00

Divendres a el Público un article d'opinió del Saramago em va recordar a quelcom que ell ja va dir fa temps.

Aquest és l'article.

Això és el que va dir, llavors:

"Existen dos superpotencias en el mundo; una es Estados Unidos; otra, eres tú" (Manifestació contra la guerra de Iraq a Madrid)

Això és el que m'ha vingut al cap ara:

y ahora tu mi amor, pequeña gran superpotencia / despiértame y dime que las cosas van a marchar bien / que sembrarás de flores toda la ciudad, que me harás temblar

Massa cançons antigues, darrerament.

Carn o peix

2008-10-20T12:34:00.005+02:00

Som divendres a la nit. He quedat per sopar amb un grup de comensals que no serien els meus amics i amigues habituals. Han triat un restaurant que no és que em faci gaire el pes, però al qual per descomptat, s'hi pot sopar sense haver-ne de fer necessàriament una opinió a Golafres.

Estem a Barcelona, cruïlla de cultures, cruïlla de sabors, cruïlla del carrer Jonqueres i Ortigosa: bufet lliure Japonès-Argentí (agafa't, que venen corbes).

Després del sushi ens atansem amb els plats a la gran planxa on un noi hi va dipositant aquells trossos de peix, cloïsses i crustacis que hom li indica, per cuinar-los davant de l'ordenant.
Ens toca a nosaltres i se m'acut demanar un parell d'escamarlans, d'afegir a les cloïsses i llagostins que ja s'estaven coent. El noi, que és dels de la banda argentina del restaurant, m'assenyala els bitxos amb tenalla i els afegeix, seguidament em pregunta si vull quelcom més. Li responc que sí, un parell de navalles. Per comptes d'assenyalar-les em diu "hablame en castellano", al que jo li responc "unes navalles" tot indicant-les amb el dit, tal com ell havia fet abans amb les pinces i els escamarlans. Ell em respon "no sabes hablar castellano?", i jo sorneguera li dic que sí, però que és ell qui hauria d'aprendre el català, i que per això li estic demanant en català. Ell mou el cap a banda i banda perquè no entén el que li dic, tot i que ja sap què li estic dient, i segueix cuinant.

Al moment de posar-me al plat el que li havia demanat ho fa indistintament del que li he demanat, i acabo menjant llagostins i cloïsses. Tot i que no crec que sigui quelcom venjatiu ni pel conflicte lingüístic, sinó més aviar per una deixadesa del cuiner; els escamarlans segueixen daurant-se a l'espera que algú els anomeni cigalas i així, se'ls endugui al pap.

A la taula s'enceta un petit debat sobre quins mínims d'enteniment de la llengua cal que hi hagi a un restaurant: al capdavall, aprendre's 7 noms de peix i marisc no resulta un aprenentatge descomunal.
D'altra banda, als cambrers de la banda japonesa els parles en català i, en cas que no t'entenguin (molt probable) ho repeteixen en castellà per corroborar que estan parlant del mateix.
Sense voler-ho una cremor provinent del "hablame en castellano" es va avivant a dins meu. És que té molta tela que et diguin això, per molta cruïlla cultural que siguem.

Com no n'hi havia prou amb el sushi i els fruits de mar a la castellana, la següent ronda és la de carns argentines. Així que amb el plat a la mà m'atanso a la banda on hi ha un noi, també de la banda argentina, i li demano que em digui una mica el què hi ha: en castellà també m'anomena latira, chorizos criollos , pollastre, vedella i d'altres tipus de carn. Li demano vedella, i ell para atenció i respon "vedella es ternera en catalán?". Li dic que sí, em posa el tall al plat i conclou "así voy aprendiendo".

Ja ho veieu, qüestió de carn o peix.

"Tu revolución llenará sonrisas"

2008-10-19T01:09:00.000+02:00

Crònica d'un cap de setmana /2

2008-10-13T00:05:00.006+02:00

El vol va aterrar mitja hora abans de l'hora estimada. Havia quedat amb el Joan que em passaria a buscar a l'aeroport a dos de nou amb el cotxe, per fer camí cap als passos de El Pi, a Santa Eulàlia de Riucorb.
Una bona estona després, el cotxe arribava amb abillament: dos entrepans de truita gegants i dues coca-coles.
Pel desviament cap al poble ens vam beure les cocacoles, amb les finestres obertes això sí, perquè els vidres s'entelaven. Estàvem a uns 6 o 8 graus; quan pensava que el fred intens de Brussel·les no tornaria em vaig trobar inevitablement en la mateixa situació.
Vam arribar a la casa i estava gelada, però contenta: tal i com havíem predit, tot i arribar més tard de les deu de la nit (l'hora en la que suposadament començaven els passos), encara s'estaven coent a l'habitació de caps 4 coses, i els més petits acabaven de recollir el menjador del recent sopar.
De la maleta que m'acompanyava des del dia anterior vaig fer-ne emergir en la foscor el foulard tricolor. Ja hi erem.

Mentre les unitats anaven entrant a la sala de passos, nosaltres sopàvem l'entrepà i saludàvem a cadascun dels qui passava: amb més o menys encert també vam fer 4 fotos amb les càmeres dels caps. No obstant, encara no me n'han passat cap així que no puc il·lustrar aquesta part del cap de setmana.

El que va passar a aquella sala és màgia, i per això no l'explicaré. Com tots i cadascun dels cops, sensacions estranyes i fantàstiques em recorrien la ment: veure com part dels meus follets ja són pioners.
El Joan i jo vam assolir el nostre objectiu: acollir els nous membres de la unitat d'antics i amics, i fer palès als nens i nenes, als i les caps de les unitats que un cop has marxat, sempre ets al cau.

Després de fer petons i pessigolles infinites de bona nit als follets, de ser part de la vetlla de pioners, de passar de puntetes per la reunió de caps amb uns bombons a la mà, de fer una vetlla d'antics fins a altes hores de la matinada... va arribar el diumenge i, tot i que ja havia fet molts quilòmetres encara quedava molt camí per recórrer.

Vora les 7 del matí uns sorolls m'arribaven de l'altra banda de la porta de l'habitació de caps, el llit on m'havia tocat dormir n'era just al costat. Em vaig aixecar i calçant-me els mitjons vaig obrir la porta: tres follets planejaven en veu baixa (aquella veu baixa que acaba essent més sonora que un to de veu normal) com sortir a fora de la casa, mentre encara es lligaven les botes. La conversa va ser del surrealisme exquisit i únic que desprenen els follets: "Volem anar a fora per veure si fa fred". Només se'm va acudir preguntar-los quan és que ells s'han de llevar, "quan ens venen a despertar els caps" i d'aquesta manera ells mateixos es van enviar de nou a la seva habitació.
Malgrat tot, ens vam permetre fer el ronso al llit una mica més enllà de quarts de 9, perquè alguna cosa bona sí que ha de tenir no haver de llevar els nens a les 8 quan ja no et toca!

A quarts d'onze la mare del Manu arribava amb el cotxe per acollir-me esporàdicament al vehicle i portar-me fins a la nova destinació: Tarragona, concurs de castells.
Feia tant de temps que volia anar-hi i no havia tingut l'oportunitat, que aquest any era sí o sí. Des de Brussel·les o des de Vic, calia arribar a Tarragona.
Vam arribar al voltant de les 12, el Manu vestit de casteller i essent conscient que en un moment o altre es prepararia el 3 de 9 amb folre de la seva colla, Sants.
En arribar a la plaça de braus, vam veure per la primera entrada que ens vam trobar les camises grises començant a moure's preparant el castell. El Manu estava molt nerviós i jo, per descomptat, no tenia entrada. Després de remugar nerviosament amb els encarregats de la porta que ens donava accés directe a Sants perquè ens deixés passar, vam fer via cap a l'entrada general.
Ell va passar corrents i jo, al darrere. Amb un breu "ve amb mi" i "vaig amb Sants" simultani vam passar tots dos corrents com uns bojos, per davant de la noia que gestionava la cua que hi havia a l'entrada. Vaig perdre'l de vista i en aquell moment vaig trobar altres companys que eren a la plaça. Just a temps per veure carregar el 3 de 9 de Sants. Quan l'enxaneta va fer l'aleta se'm van humitejar els ulls, va ser espectacular.

La plaça era a vessar i preciosa alhora, i després d'uns quants canvis de lloc vam trobar un espai que estava força bé per veure, tot i que no era el més còmode. Durant el que va quedar de jornada vaig aprendre força coses (estava asseguda al costat d'un apassionat dels castells, i de la Vella de Valls), i em van quedar ganes de veure'n més.

Sortíem de la plaça vora les 4 de la tarda i vam anar a Torredembarra a fer un mos, tot i la meva oposició, al pitjor lloc per menjar a Torredembarra: a la terrassa del bar Cal Tià. Però no eren hores per triar gaire i vaig acatar la decisió.

Vora les 7 de la tarda arribàvem a Barcelona, i encara em faltava un pas previ per arribar a casa: recollir la maleta que m'havia acompanyat per aquest periple, que s'havia quedat al maleter del cotxe de la mare del Manu. Així que l'Anna em va acompanyar fins allà.
Allà la vam fer petar una estona. Hi ha vincles amb els pares del cau que, malgrat passin els anys, et reconforten un cop i un altre. Ara sí, la Rosa i el Juli, i no "els pares del Manu" ens preguntaven què n'era de les nostres vides, com seguíem vinculades a l'associació, què en pensàvem de l'agrupament... i alhora, ens van farcir les oïdes de flors valorant la tasca que estem duent a terme. La cirera inesperada de diumenge, d'un viatge de tres dies.

Dos moments bicing, en un dia

2008-10-12T21:06:00.005+02:00

Hi ha alguna cosa que no tenim ben entesa...

Crònica d'un cap de setmana /1

2008-10-10T19:36:00.013+02:00

Divendres passat a aquesta hora, degut als retards, estava enfilada a l'avió que m'havia de portar cap a Brussel·les.

Hi anava per fer una reunió durant el cap de setmana, però aquest primer cap de setmana d'octubre aplegava massa coses i jo les volia fer totes. I així va ser.

24 hores a Brussel·les

El vol va arribar amb mitja hora de retard. Les nou del vespre a Barcelona no són les 9 del vespre a Brussel·les, i l'aeroport i els seus llargueruts passadissos eren transitats per molts menys viatgers que els que en aquell moment estarien fent els camins d'El Prat.
A l'andana del tren que du fins la ciutat, vaig trobar-me un grup de catalans d'uns 60 anys. De fet, em van trobar ells a mi, ja que un senyor es va atansar cap a mi i em va preguntar si era espanyola. Li vaig dir que bé, que era catalana, i en català em va preguntar si anaven bé en aquella direcció cap a Anvers. Vam xerrar una mica i, intentant desxifrar el tiquet de tren, vam convenir que calia que baixessin a l'estació del Nord i allà agafessin un altre tren.
Em va fer pensar que ja he fet uns quants viatges a Brussel·les, i malgrat els venedors de tiquets secs i bords, no em perdria pas tot i l'idioma.

El tren té un aire als anys '60 total, amb els bancs de cuir embuatats, i les petites tauletes on sempre trobes restes de diaris, embolcalls setinats de rebosteria de l'estació...

El trajecte va ser curt, i la distància entre l'estació du Midi i el lloc on els meus companys sopaven no era gaire llarg, però malgrat tot, quarts de 10 a Europa és un horari força tardà. Així que en arribar al restaurant, absolutament buit a excepció de la taula que m'esperava, ja em van dir que la cuina era tancada.
Els meus companys feien tots cara de son: tothom havia arribat aquell mateix dia, i alguns ben d'hora al matí. Em van proposar que anéssim a l'alberg, ja que jo no era la única que anava amb la maleta a sobre, i que allà, al trobar-se en zona comercial, tindria algun opció de lloc per menjar.

Quan ens dirigíem cap al metro per fer via a l'alberg, un lleuger plugim va començar a caure. Estàvem a uns 6 o 8 graus, que venint dels 20 de Barcelona, feien un contrast força notori. Pensava que no tornaria a passar aquest fred durant el cap de setmana, però no va ser així.

A l'alberg vam gaudir d'una hora surrealista, sense exagerar, intentant fer el check in. La recepcionista tenia una mica d'aquell caràcter malgirbat que ja m'estic acostumant a trobar darrere d'un taulell o finestreta en aquell país. Suposo que el fet que fossin quarts d'onze no ajudava gaire.
En primer lloc ens va dir que a la nostra habitació hi havia unes altres persones. La Jennifer, la noia amb qui compartia l'habitació, i jo estàvem astorades. Després d'uns quants clicks i de mirar la pantalla de l'ordinador insistentment, ens va donar la clau per l'habitació 319 i ens va dir "proveu amb aquesta". Què vol dir proveu? "Bé, que no sé del cert si hi ha algú".
En arribar a la tercera planta i descobrir que calia atravessar la porta de sortida d'emergència per trobar-se amb les habitacions que seguien a la 318 (que era la darrera que haviem vist a la planta), vam cercar i trobar la suposadament nostra habitació. Vaig provar sort i, oh! sorpresa! vam veure un bony sota les mantes d'un dels dos llits de l'habitació que es removia mínimament.
Vam baixar altre cop a recepció, i després d'una estona de tecleig més, ens van assignar la 512. Un cop davant la porta, vam posar la clau magnètica dins del pany i... oh, llum vermella! no està ben programada. La Jennifer es va oferir molt enèrgicament a baixar i jo em vaig quedar al passadís amb les maletes, pensant que em trobava a Alícia al país de les meravelles. Per mirar d'escapar d'aquella situació, aquella porta asimètrica al final del passadís podria ser una bona opció...

En tornar a baixar a recepció, vaig confirmar que a les 23:15 no havia sopat, i que a la zona comercial tot estava tancant. El meu sopar va consistir en un twix de la màquina de l'alberg i dues cerveses al bar del mateix, belgues això sí, que vam fer mentre fèiem petar la xerrada. El cert és que tenia més son que gana, després de tot.

L'endemà ens vam aixecar ben d'hora i vam arribar mitja hora tard a la reunió. No va ser de comú acord, però el cert és que ens vam trobar per esmorzar una mica més tard cadascun, i simplement va passar.
Només feia 11 hores que havia arribat i ja tornava anar amb la maleta tancada pels carrers i transports de Brussel·les

Va ser el primer cop que visitava la oficina de wagggs i wosm de la regió europea, a Brussel·les. És una casa típicament brussel·lenca, amb un passadís que va donant pas a habitacions més o menys grans, habilitades per fer d'oficina o d'espai de reunió.

La veritat és que va ser un dia molt productiu, només vam parar mitja hora o tres quarts per dinar amb la gent del pis de dalt, que també estaven preparant un altra trobada.

Hi ha una cosa que no falla mai en aquestes reunions, i és el menjar: un surtido cuetara a l'estil europeu, pica pica de fruits deshidratats, fruites variades, crackers d'arròs inflat... té i "cafè" (aigua marró) a dojo. Sembla impossible que puguis tenir gana quan arriba l'hora de dinar (les dotze), però sí que n'hi ha! Potser és que jo portava un àpat de menys...

Em vaig sentir força còmode tot i que he de dir que arrencar de bones a primeres amb l'anglès sempre costa una mica, i que hauré de fer classes de conversa i vocabulari. Clar que no sé quan!

A les 4 de la tarda ja tornava a fer cap al tren, tot esperant el Brussels Airport Express. I de nou, a l'aeroport. En aquesta ocasió, el volum de viatgers era més alt, transitaven per les passarel·les executius, famílies, persones que anaven soles com jo.
Aquell aeroport, a banda de ser un aeroport de veritat, fa tota sensació de pulcritud i ordre.

Arribar ben d'hora per fer el check in em va donar l'opció de triar les fileres de davant de l'avió: no pas per cap sentiment de por, ni basant-me en l'estadística de probabilitats de supervivència en un accident. Simplement, volia baixar de l'avió tan aviat com em fos possible quan arribés a Barcelona.

Després d'una becaina d'hora i mitja, i deu minuts abans de donar-li la oportunitat al capità que em despertés amb la seva veu ressonant pels altaveus, vaig despertar i per la finestreta vaig veure els punts de llum que conformaven Barcelona enmig de la foscor del cel i del mar.

Més val prevenir

2008-10-09T00:06:00.001+02:00

"Si beus, no enviïs correus" és l'article que llegeixo a VilaWeb on s'explica que Gmail disposa d'una opció per tal d'evitar que executis l'enviament de correus els divendres i dissabtes a la nit, quan pot ser que arribis begut a casa, i evitar el posterior "oh merda, el vaig enviar".

L'autor explica al blog de gmail quin és el mecanisme per frenar abans que te'n penedeixis d'haver fer el click a "enviar": resoldre uns quants càlculs matemàtics.

I jo em pregunto: quina acció tenen les matemàtiques? És que una dosi de pensament lògic et fa racionalitzar el mail que estàs a punt d'enviar? És que pensar en abstracte t'ajuda a endormiscar-te i per tant deixar per l'endemà l'enviament?... i més enllà: quan vas borratxo no se t'acudeix obrir la calculadora i fer les operacions ràpidament?

Ben pensat, aquesta idea portada a altres moments no estaria malament, perquè no sempre enviem mail dient bajanades quan anem borratxos.

De cine: "Batalla en Seattle"

2008-10-08T13:16:00.002+02:00

La setmana passada vaig anar a veure "Batalla en Seattle". El cert és que vaig anar al cinema a cegues, ja que eren unes invitacions, i no sabia ben bé què anava a veure.

La pel·lícula explica els fets succeïts a Seattle al 1999, on la OMC hi va celebrar la seva cimera, i on es van aplegar milers de manifestants en contra de l'esdeveniment.

Fins aquí dius, "ostres, cinema amb contingut social, què bé!". I la veritat és que en algunes ocasions es barregen en el fals documental (fals perquè els personatges són ficticis, i alguns fan fins i tot riure i tot) imatges reals del que va ser Seattle aquells dies, i només per això val la pena veure la pel·lícula. Bé, per això i pels 20 segons de l'inici on et posa en antecedents de què és l'OMC (clar que imagineu-vos un repàs històric des de les rondes de la GATT fins els nostres dies en 20 segons, has d'obrir molt bé els ulls i les orelles, i tenir ganes d'assabentar-te'n, sobretot).

Però és que hi ha tres coses que no són fàcils de deglutir:

La primera, els personatges. Cadascun més estereotipat que l'anterior: els activistes guapos, amb palestino i barba estil '60; l'alcalde que manté en ferm una promesa feta a la població, costant-li suor i llàgrimes davant dels seus aliats polítics; la periodista escèptica que deixa pas a la remor moral pel seu pintallavis vermell. El poli bueno - poli malo. La senyora que és mare (i ja en tens prou). La revolució dels pobles oprimits africans duta a terme des dels seus diplomàtics.

La segona, el desenvolupament dels personatges en un argument més estereotipat que ells mateixos: l'activista major que actua per una càrrega de consciència que no el deixa viure, la activista major que actua com una rebel; l'alcalde, que és propi d'una tragèdia grega, prenent decisions per l'atzur que els oracles i les deïtats li reclamen; Els polis garrulos que deixen de ser-ho quan se n'adonen que s'ha liao una buena, que els toca de prop...

La tercera, si és que no n'hi ha prou, quin embolic d'històries! I és que arriba un moment que, si no tens una mica d'esperit crític, no destries el gra de la palla: què ha de quedar després de la història, les anècdotes dels personatges o el missatge de fons? Amb tal batibull de moments d'emocions que no venen al cas, acabes enredant-te més del necessari.

I bé, és que sóc del parer que o fem un documental, o fem una peli de ficció, però si es vol fer barrejat cal tenir-hi una mica de traça. Un bon exemple d'aquest equilibri és Bloody Sunday.

Saben aquell que diu

2008-09-23T23:23:00.002+02:00

Segur que heu vist per la tele l'anunci de Jazztel on surten dos catalanets tipus, anunciant l'ofertón que per 10 euros arrodonits ofereix l'empresa. Ell, de pell blanca, cabell fosc, ulleres de pasta fosques, parlar introvertit. Ella, de pell blanca, cabell fosc i curt, parlar molt segur.

Més enllà de la descripció física, els dos catalanets tipus s'endevinen per aquell tret característic tan tòpic: l'accent dels catalans, quan parlem castellà. Un aiguabarreig de simpatia i insipidesa que es transmet; la diversitat de les àtones que ens poseeixen la boca i que sembla que no sabem domar.

Encara més enllà, la descripció de l'individu: qui millor per puntualitzar com d'econòmic resulta el servei, que un català.

Mira que som garrepes amb els calers, i malgirbats en la parla. I funcionarà, això, per vendre?

I venint a cuento, un rememberwhen de quan erem joves:

Quatre diumenges

2008-09-14T20:18:00.003+02:00

Fa prop d'una vintena de dies que no actualitzo. Estic de sequera: no és que no passin coses, no és que no en pensi, però no les escric.

Avui fa quatre dies que és diumenge. I no vull frivolitzar sobre el dia 11, ni entrar a valorar si cal o no cal marxar de pont. Parlo del fet objectiu de quatre dies seguits sense matins de feina, i a més, quatre dies de sortir de casa per participar al carrer, per marxar més enllà del que la línia 5 em permet, de llegir més del que he pogut llegir durant l'estiu, de tenir els horaris marcats per la indolència i de permetre's el luxe de fer algun excés a taula i un o altre raonament desaforat.

De tota aquesta destresa vital hi ha una imatge que no m'hagués imaginat que em passaria davant dels ulls talment com va ser, tant vívida.

Ahir em dirigia a Torredembarra per trobar-me amb l'Aina i el Pablo. Allà, acabaven d'acomiadar-se del consell, després de molts anys participant a l'agrupament. La nostra idea era tan imprecisa com un dissabte que en el fons té sang de diumenge, i per tant no sabíem ben bé què faríem, però en primera instància havia d'arribar fins on eren. Així que un missatge, després de trucades tallades per túnels i altres missives, m'avisava que m'esperaven a l'estació.

Sento esmentar-ho així, pels amics que hi tenim, però Torredembarra és un poble no gaire agraciat. En especial l'estació em sembla un xic desoladora, mig confosa en el fons dels edificis que hi ha a banda i banda dels rails.

En baixar del tren els vaig veure asseguts, recolzant-se a la paret groguenca que conforma la caseta de l'estació. A mesura que m'hi atansava els veia millor: allà seien, muts, mirant com caminava per l'andana fins al punt on eren. Feia poca estona que s'acomiadaven de l'agrupament, i havia estat un moment dur i alhora emotiu, i ara seien i s'esperaven.

Els meus ulls no veien l'Aina i el Pablo. El que veien mentre m'hi apropava era, de nou, dos joves de 18 anys que amb il·lusió decidien emprendre l'experiència que, sens dubte, determinaria els seus propers anys i, amb una mica de sort, els acompanyaria per sempre. Dos joves que apostaven per l'educació, que creien en les alternatives. Que volien arremangar-se i dur-les a terme. Dos que pensaven que hi ha altres maneres de gaudir.
I estaven asseguts, esperant la oportunitat de ser aquells dos joves, però ara ja no es tractava d'una oportunitat que hauria d'arribar si no de la realitat mateixa.

Després de tot, els seus ulls deien tantes coses que no seré jo qui les expliqui, però des de fora vaig pensar que, a banda de tot el que hi deien, encapsulada en aquelles dues siluetes hi romania la mateixa il·lusió.

De tornada

2008-08-26T19:26:00.003+02:00

De fet ja fa dies que hi sóc, a Barcelona. Però el final d'agost i el principi de setembre és aquella època una mica més complicada de l'habitual per a situar-se a lloc.

Avui llegia un post de l'Eva, una mica melodramàtic al meu entendre, que parla del final del seu viatge. Pel que fa a mi prefereixo pensar que "comença a tornar", que allà on és es prepara per deixar les coses tancades i desades, i anar fent via cap a casa.

A vegades has de deixar les coses tancades i desades quan ja has tornat, quan ja has fet via i ja ets a casa.
Hi ha qui pateix un xoc en aquest instant. El desencís d'acabar l'aventura, o el descans, o totes dues alhora. Tornar a casa, fer rentadores, trobar les coses inacabades tal i com s'havien deixat, o potser massa fetes.

Hi ha editorials que aprofiten per fer l'agost (mai millor dit), oferint el número u de fascicles de ventalls amb dibuixos de pintors, llibres d'història, best-sellers d'autors de renom, exemplars de papallones, pedres calcàries, dvd amb les películes prèvies a les sagues que s'han estrenat al cinema a l'estiu, cursos de ganxet, cursos d'idiomes i fins i tot de pilates.

Hi ha facultatius que l'anomenen depressió post-vacacional. I llavors no sé què passa, però suposo que et recomanen vitamines, que t'organitzis el setembre, que amaguis la visa en un calaix amb pany i que et mengis la clau per tal de no tenir accés a les despeses necessàries/innecessàries fins que el teu sistema digestiu pugui empescar-se-les per fer fora la clau. També deu sonar el "fes esport", "apunta't a algun curs", "motiva't pel semestre" i fins i tot d'altres de filosofia més zen. Amb una mica d'empeny i mala sort, acabaràs apuntat al gimnàs de l'altra punta del barri (perquè el del costat de casa, te'n vas desapuntar al juny), fent francès després de la mitja hora que tens de dinar, matriculan-te per més crèdits dels que humanament pots assumir, i fent infusions de ginseng perquè energitza al temps que canviant els mobles del saló perquè estiguin en harmonia amb els xacres de l'edifici i per extensió, del món.

Tot això, ja ho dic, no passaria si quan tornéssim de vacances sabéssim tornar de vacances: deixar les coses tancades, organitzar el dia de demà, deixar la anarquia vacacional i pensar que, com tot, fins i tot la rutina torna.

I que, després de tot, estem plens de punyetetes.

Ja són vacances

2008-08-01T21:10:00.002+02:00

Al menys, ho són per a mi.

De vacances faig el mateix que faria un diumenge, però la perspectiva d'un mes sencer per endavant per fer descans dominical, viatges i escapadetes, ajuda a esvair la pressió mental que existeix quan ha de començar de nou la setmana.
I és que, per a mi, la setmana no començarà de nou fins al dia 1 de setembre.

El model diumenge passa per despertar-se relativament tard, fer una bona estona el ronso, dutxar-se, comprar el diari i llegir-lo tot esmorzant a la granja.
Després venen encàrrecs varis amb pauses d'hores entre ells o passejades sense un destí concret.

Tot durarà, però, fins aquest diumenge precisament. Llavors comença el model de vacances ordinari, és a dir viatge (tot i que aquest tindrà un aire força dominical).

Però el ritme ja és un altre, i això és nota quan se t'acut seguir enllaços com aquest, on segons el teu historial de pàgines vistes determinen si ets home o dona.

En el meu cas no l'han encertat gaire:

Likelihood of you being FEMALE is 39%
Likelihood of you being MALE is 61%

Site	Male-Female Ratio
facebook.com	0.83
blogger.com	1.06
imdb.com	1.06
flickr.com	1.15
linkedin.com	0.94
buy.com	1.44
ft.com	2.08
gmail.com	0.9
hm.com	0.57

No sé què és el que se suposa que has de visitar quan ets dona. De fet, em pregunto quan he vistat la web d'H&M...

Sudàfrica: Història i segregació \1

2008-07-21T12:29:00.006+02:00

La història de Sudàfrica és convulsa. Al menys, pel que vaig conèixer de visita, sobretot dels darrers 150 anys. És una història complexa, amb mil i un tombants, però realment molt interessant. I malauradament, molt cruenta.

Però la història es remunta a la colonització que començà al s.XV, amb l'inicial establiment de ports marítims de les Índies i posterior assentament de colònies, en gran mesura d'holandesos i britànics.

Sudàfrica té or i diamants. Suposo que això va ser requisit suficient per a la crida econòmica, i per tal que les dues colònies dominants perpetressin seguides guerres entre les seves colònies al país, per l'assoliment de poder del que més endavant s'anomenà la Unió africana.

L'antiga bandera d'unió

La mateixa dinàmica de creixement va fer que s'"importéssin" treballadors asiàtics (i no pas un nombre reduït) en diverses ocasions. El resultat de tal barreja (colonitzadors i nous habitants duts pels colonitzadors), fan que sudàfrica hagi crescut en la seva història recent amb un ampli ventall de cultures en si mateixa.

No en sé les motivacions exactes però crec que tanta barreja i tants interessos, va fer que a mitjans de segle passat s'implementés la política de l'apartheid.

A tots ens sona el terme "apartheid". El seu origen prové de la boca de Jan Smuts, el primer ideòleg de la segregació sudafricana. Però si només hagués estat aquest a qui se li va acudir, doncs encara. El cas és que darrere seu van venir-ne que encara van refinar més el concepte, propers al nazisme.
L'objectiu principal era separar la vida de blancs i negres.

Per tal de mantenir allunyada la vida d'uns i altres, es van confinar al Soweto (el SOuth WEstern TOwnship de Johannesburg), on feia anys hi vivien els treballadors que extreien or i diamants de les mines, els negres. Amb el temps, també van sorgir Sophiatown, Newclare, Martindale i Alexandra per albergar a la població negra.

El mapa de Johannesburg i suburbis

Tot plegat, la implementació d'aquesta política va coincidir en l'època de la descolonització, així que les tensions socials eren més presents. No només entre blancs i negres, sinó també entre blancs i blancs (els holandesos i els britànics volien quedar-se en el poder) i entre negres i negres (degut a la conflictivitat que hi havia als townships, deguda clar està a la situació social en què es trobaven).

Va ser en aquesta època també quan es va estructurar de manera forta l'ANC (el partit d'en Mandela), i van venir anys de lluita i revolta molt intensos. Especialment, a la dècada dels '70, amb l'empresonament i mort de presos polítics i assassinats a cop de bala al carrer.

Als anys '90 va haver-hi el canvi, quan l'ANC amb Mandela al capdavant (alliberat després de 27 anys de presó) van guanyar les eleccions al 1994.

Amb humor

2008-07-18T13:51:00.005+02:00

Manel Fontdevila - Público

Si us voleu entretenir una estona, feu un cop d'ull als comentaris que hi ha a sota de la vinyeta, al seu blog d'orígen...

Sudàfrica: Lion Park \2

2008-07-18T09:21:00.005+02:00

El nostre guia ens va informar que aquell dia no veuríem guepards, no sé ben bé per quina raó. Posats a imaginar, penso que aquests em fan més por que els lleons, ja que no semblen tan mandrosos i són força ràpids quan han de córrer!

Els camins estaven senyalitzats per espònsors, tots de la marca cocacola. Una manera com una altra d'estalviar-se uns calers en retulació.

Vam passar per la zona dels lleons, i a penes a la llunyania vam veure dues lleones estirades. Així que el primer que vam veure, de veritat, van ser els gossos salvatges:

Els gossos salvatges, tenen aquesta mala fama d'animals carronyaires, però ens van aclarir que de fet, els lleons ho són encara més, de menjar preses mortes.

De fet, el que agarda menys dels gossos salvatges és la seva manera de caçar: mentre els guepards i lleones cacen prenent a la presa del coll i asfixiant-la, els gossos salvatges persegueixen a la seva presa i la mosseguen mentre corren: se la mengen viva, vaja.

Tot i això, tenen un gran sentit del grup, de la comunitat: quan algun membre de la colla està ferit o malalt, els altres li duen menjar fins que es recupera.
A mi em van semblar gossos força macos, amb aquestes orelles rodones i gegants que mouen al detectar sons aliens.

De fet, em van fer una mica de pena, perquè en arribar els cotxes, algunes es mostraven porugues i fugien. Potser, una mala experiència amb els jeeps...

Un cop deixada de banda la ruta dels guepards, ens vam dirigir a la zona dels lleons.
Vam tenir la oportunitat de veure lleons blancs, propis de Sudàfrica i en greu perill d'extinció (només n'hi ha 300 al món). De fet, ahir va aparèixer la notícia que a un safari d'Alemanya havien nascut 3 lleons blancs. Certament, són especials i preciosos.

La veritat és que les fotos no són res de l'altre món, perquè la majoria del temps vaig estar fent vídeos!

(I perquè la meva càmera no és res de l'altre món, certament!)

Aquests, els blancs eren darrera una reixa. Fins aquí dius bé, els estic veient "engabiats", no passarà res.

Però de tornada, vam tornar a passar per la zona oberta dels lleons (on abans hi havíem vist les dues lleones estirades), i en aquesta ocasió, ens estaven esperant, com aquell qui diu:

Aquí el teníem, el mandrós, ronso i tranquil... rei de la selva.

Això que es veu és l'estructura del jeep. La veritat és que el lleó estava molt a la vora del camí, en aquestes fotos no hi ha zoom!

El senyor va decidir que volia canviar de prat, i va creuar per davant del nostre jeep, amb tota la tranquil·litat del món.

Ni fa falta dir que va passar tant del nostre cotxe com el del darrera: els animals de la reserva, a l'haver nascut en captivitat, estan habituats al trànsit dels jeeps.

La veritat és que la visita em va agradar molt. A banda del fet obvi de veure als animals, va ser veure com vivien a la reserva: segur que hi haurà els seus més i menys a tenir-los tancats, i que en definitiva són animals salvatges en una basta extensió de terra, tot i que limitada. Però comparant-ho amb la vivència que tenim aquí, els anomenats zoos que em fan venir mal d'estomac, vaig trobar que la reserva natural era un lloc molt més adient per tenir-los-hi.

L'endemà a la nit ens vam trobar dues noies de Luxemburg que ens van dir que havien tingut la oportunitat de jugar amb els cadells de lleons! Com hi van anar l'endemà de la nostra visita pel matí, i només eren dues, les van deixar estar amb ells. Són els inconvenients d'anar amb una gran tropa a última hora, de visita.
En fi, un altre cop serà (segur).

Sudàfrica: Lion Park \1

2008-07-17T12:15:00.016+02:00

Divendres, un cop acabada la conferència, vam apuntar-nos a una de les excursions que s'havien organitzat a la tarda. Vam triar anar a la que anomenàven Lion Park.

Una hora després d'autobus, vam arribar a Kenjara Lodge, una reserva natural de lleons i altres animalons.

Els dos autocars van desembarcar la gentada que es van pujar de nou a la mitja dotzena de jeeps gegants que ens portarien a fer la ruta: eren cotxassos enormes, però això sí, oberts.

El nostre per no tenir, no tenia ni la tela sobre la estructura metàlica que tenien els altres.

Un cop a sobre, ens van explicar que haviem d'estar sempre asseguts al jeep, res d'aixecar-se, res de treure els braços, res de fer fotos allargant la mà: el jeep s'havia de veure com un sol, o sinó, els lleons s'acostarien a veure què hi havia de bo.

Vam començar el camí en fila, un jeep darrere l'altre, tot i deixant una distància força gran entre els cotxes.
Entràvem a la reserva natural per un camí de terra. Qui s'imagini la selva sudafricana com un lloc verd ple d'arbres gegants, va errat: era més aviat extensions d'estepa seca, i petits pujols.

La primera zona que vam visitar era la dels herbívors...

...estruços...

...antílops (l'animal sudafricà per excel·lència, l'springbok)...

...porcs salvatges (o "pumbas", com deia el nostre guia)

...rinoceronts!

Aquests animalons de gairebé una tona no s'hi veuen de prop, però capten sons en un radi de 30m. Aquests es van quedar molt a la vora nostra, movent les orelles.

Un cop vistos tots aquests (d'estruços i antílops n'hi havien un bon número!), vam passar un reixat per entrar a la banda dels depredadors, on haviem de trobar-hi lleons, hienes i guepards.

Tots els animals de la reserva havien nascut en captivitat, o bé a la mateixa reserva o bé a d'altres del país o de països veïns: per tal que els gens no quedéssin estancats, passats uns anys "canvien" exemplars de cada espècie entre reserves.

Contentes

2008-07-15T12:51:00.004+02:00

Ahir veiem despuntar el sol quan acabàvem d'esmorzar a quarts de cinc del matí. Afortunadament les 10 hores de vol van ser de nit, i en la mateixa fusa horària, així que tret de les incomoditats pròpies de dormir a una butaca d'avió, vam poder descansar.
Poc més tard, aterràvem a París, i iniciàvem la carrera des de la terminal 2E a la 2F, justament a la inversa de la corredissa que haviem perpetrat feia una setmana i un dia.

El darrer vol, que per fi ens portaria fins a la caleta que tenim per capital, anava mig buit, irradiat del primer sol, anava ple de gent endormiscada que com nosaltres, no s'hi van pensar dos cops quan ens van dur l'esmorzar (sí, altre cop), abaixant les safates i rebent de nou un pan-au-chocolat dins d'una bossa, un iogurt i un té.

Tot i que durant la setmana hem estat recloses al centre de conferències que alhora era l'hotel on dormiem, des de divendres a la tarda hem tingut el temps per fer algunes visites. En general, doncs, contentes (malgrat alguns ets i uts que ja explicaré).

El que em passa sempre que marxo fora és que sento aquella petita remor que em recorda que quan em preguntin where are you from, hauré de treure el millor dels somriures i la normalitat desitjada i explicar que sóc de Catalonia, fent servir Barcelona com a punt epicèntric per on començar a apuntalar la idea, i quan em diguin que si això és Spain digui mig rient yes, still, i si és que em miren amb cara de dir "quin mal fan els regionalismes", sigui capaç de fer canviar el xip al meu interlocutor, explicant-li que una nació no és la idea de 4 arreplegats, que tenim una cultura i llengua pròpia, les nostres institucions i la nostra història. You know Scotland? Doncs això mateix.

Aquests dies a més, no comptava amb el fet circumstancial de la recent victòria de la selecció espanyola a l'EuroCopa. Si no ens hem sentit a dir si estem contentes pel triomf unes 20 vegades, no ho hem sentit cap. Contentes? Doncs em sembla molt bé per ells, però no és pas la meva selecció.

I encara que som optimistes, i que per comptes de fer-se'm costa amunt tenir la mateixa conversa ara i adés, veure les cares de sorpresa o de desubicació, ens ho prenem com una oportunitat per explicar a gent de tot el món que el que hi ha al voltant de Barcelona és una realitat, i que és d'allà d'on venim i d'on som.

A descobrir

2008-07-05T17:59:00.002+02:00

Dues hores fins a Paris, des d'allà, deu hores més.

Johannesburg no es mou de lloc, jo cada cop tinc més coll avall que marxo.

Me'n vaig als núvols, quan torni ja us ho explicaré.

On vaig a parar

2008-07-03T10:44:00.002+02:00

Agafem avions com si fossin autocars. Encara diria més, millor que si fossin autocars, perquè segons com a la carretera, m'hi podria arribar a marejar.
Però a l'avió no; a l'avió la biodramina sense cafeína me l'administra el propi vol, i no tinc temps ni de pesar figues que ja sóc adormida amb el coll contorsionat sobre la poca roba amb la què em pugui fer un coixí (potser ja seria hora de comprar-me'n un d'aquells inflables, però dels bons, no dels de la tela plasticosa...).

Potser és aquest sopor intrínsec al vol, o potser és l'inconsciència de ser a no sé quants mil metres de terra. Però no sento temor. Ni cal dir fòbia. Fa temps que no hi ha rastre del tipus de por prèvia als esdeveniments poc mundans, o la dels minuts abans d'assolir la fita, o el remor dels segons inacabables de la espera.
Tot i això, admeto que no entenc la teoria de les 4 forces que empenyen tot aquell pes a mantenir-se pels cels. I potser millor que no ho entengui, potser m'hi repensaré, llavors.

Amb tot, m'agrada molt viatjar. Però no sempre viatjo bé. Em trobo a sovint, com ara, que estic a dues passes de marxar ben lluny i que no sé ni què m'he d'endur. Així, però, diuen que comencen les grans aventures. Però el cert és que està tot una mica potes amunt perquè fins divendres no hauré fet el darrer examen, i fins llavors, no tinc el cap per altres coses.

El fet és que, hi ha un pensament que preval per sobre de llibres i apunts: La màxima està a 15º i la mínima a 7º. És el que té travessar l'equador, en una llarga dormida.

Com un cabàs

2008-06-21T21:10:00.003+02:00

Fa temps que se'n parla, el consum de bosses de plàstic és abusiu i té efectes. Segur que ja heu sentit a parlar d'altres ciutats, d'altres països, on "s'incentiva" a deixar la bossa de plàstic al super tot condicionant-ne l'ús al pagament. Sembla una bajanada, però pagar 10, 15 o 20 cèntims ha tingut efecte.

Ja hi ha iniciatives per tal que aquí també s'introdueixin mètodes semblants, i altres iniciatives, que al meu parer estan molt bé. En podeu trobar més informació aquí. De fet, el govern ho està estudiant (per cert, torno a enllaçar una notícia de l'Avui; l'arxiu fotogràfic no seria pas extens...), com ja s'està fent a altres llocs.

Pot semblar oportunista, potser snob o de tendència in. O simplement adequat i, ho reconec, impulsiu. Fa un parell de dies, em vaig fer amb un cabàs, a la cistelleria que hi ha a la vora de casa (sí, a Barcelona). Carro, no n'utilitzo, per les dimensions de la meva escala, i l'absència d'ascensor.
No sé si sóc visionària, o he tingut una regressió als temps d'infància quan a casa en fèiem servir. Mireu que ja em plantejo anar a la plaça, en comptes de al súper...

Per aquesta banda, doncs, miro de fer un consum més equilibrat de bosses. Ja que, no ho descobrirem ara, el canvi està en el que faci un mateix.

Ara, estaria bé, que a banda d'estudiar la possibilitat de fer pagar les bosses de plàstic dels comerços, també fóssim honestos i penséssim en els múltiples embolcalls dels productes que comprem, i quin volum de deixalla i consum de petroli suposen.

O és que això no es pot regular?

Benvingut, estiu

2008-06-19T12:23:00.002+02:00

Les sandàlies els han fet un lloc a les sabates al calaix on dormen.

Del fons de l'armari han emergit uns pantalons lleugers que m'arriben pel genoll, i feia un any que no veien la llum - La jaqueta ja s'hi ha quedat, des de fa uns dies.

El procés de la dutxa i l'empolaina s'escurça, ja que considero que el cabell pot sortir humit al carrer.

A pesar meu, al nòrdic ja li toca fer cap a la bugaderia i enfilar-se al seu nou repòs, dalt l'armari.

El matí comença amb aquesta cançó; i ara sí, benvingut estiu.

Estiu

2008-06-11T10:59:00.002+02:00

Hi ha un munt de coses petites que es poden resumir de maneres molt diferents, per donar-los la validesa i importància que es mereixen.

Aquesta n'és una.

D'estius (siguin a la primavera o a la tardor), n'hi ha a cada racó.

Pebre i orenga

2008-06-10T12:34:00.003+02:00

Les coses petites són les que, al capdavall, ens fan feliços. Aquesta afirmació és certa aquí i arreu. No és una qüestió de benestar, ni de possessió. És una qüestió de gustos, més aviat, de preferències i de grats.

Les coses petites, com tot, s'aprenen. Hom no neix sabent que té deliri per la truita de mongetes, o que el moment del dia és quan marxa el sol, o que el millor espectacle mai vist és una tempesta elèctrica sobre el mar. D'això, com tot, n'hem d'aprendre. O dit d'una altra manera, ens n'han d'ensenyar.

Em diu l'experiència que aquests petits gustos ens acostumen a arribar dels qui ens són més propers. Així com malauradament heretem les fòbies de pares i germans, involuntàriament també ens instrueixen en aquelles qüestions de gust personal.

Del cercle d'amics no només n'agafem un munt, ja que al temps ens donem l'oportunitat de compartir-les empíricament.

Quan un ja és gran com jo, es dedica a observar (en el meu cas, sense gaire discreció) el que passa a la taula del davant del bar, al seient en diagonal de l’autobús o a l'altra banda del mostrador. Però això ja és una altra història, que un dia explicaré.

Dels amics deia, reculls un munt d'aquests petits luxes accessibles.
Un dels darrers, és el meu gust pel pebre. Em va arribar de mà de la Gema (tot i que penso que ella no ho sap), tot dinant ja fa 8 mesos. Mai de la vida havia posat pebre a l'amanida, però ella va proposar espolsar-ne una mica a la safata que feia de centre de taula. Des de llavors, a l'amanida n'hi poso, però a molts altres llocs on no m'hi deia res, també: al tall, el peix, a la verdura, al gaspatxo, a la pasta... se'n salven els làctics i les infusions.

He de dir que la Gema també hi va posar sal, però per aquí segur que no passaríem mai dels mais.

Més recentment he incorporat una nova espècia pel que fa a les amanides i les carns: l'orenga.
Aquesta, em va arribar a través de l'Aina. Si bé he de dir que en primera instància sempre li demanava que no en posés d'orenga, finalment he sucumbit no pas a desgrat.

Fa uns dies li vaig voler comentar a l'Aina que "per culpa" seva, ara l'orenga estava a l'ordre del dia del meu menú. Al seu torn, em va dir que "per culpa" meva, ara ella també hi posa pebre a l'amanida.

Les low que no ho són tant

2008-05-20T12:11:00.002+02:00

Aquest cap de setmana he estat a Pontevico, molt a la vora de Milan, al casament del meu cosí. Un país més a la llarga lliga intercultural de la meva família!

Com la data era assenyalada feia temps, vam comprar el bitllets deu fer vora dos mesos, a un preu bastant assequible - 50€, amb clickair.

Fa un parell de setmanes o tres, vam rebre al correu electrònic una notificació del canvi d'hora del vol d'anada. I després, una notificació del canvi d'hora del vol de tornada.

En arribar a l'aeroport divendres, i després d'haver acomiadat al Pablo que marxava també a la mateixa hora cap a Madrid, al check in ens van informar que calia pagar per tal de facturar les maletes. Això ja ho sabiem d'abans (a finals de gener ja m'hi vaig trobar, amb ryanair), però no teniem gaire clar el cost. Pel que jo sabia, el preu per maleta facturada eren 9 euros. Però resulta que ni aquest és el preu, ni és el preu un cop estàs a l'aeroport: si fas la facturació on line, pagaràs 10 euros per maleta. Si factures allà, pagaràs 20 euros per maleta. Sí sí, sembla increïble, però no ho és.

Ni cal dir que a la tornada vam embotir en una de les dues maletes tots aquells estris que no poden pujar a la cabina de l'avió, i que des de casa del meu cosí vam fer la facturació des d'internet (bé, telefònicament, perquè ja no es podia fer des d'internet), per estalviar-nos els 30 euros que ens haguéssin cobrat. Ni més ni menys, que el 60% de l'import del bitllet.

No sé a vosaltres, però jo cada cop que visito l'aeroport (i crec que és una mitja relativament elevada), m'hi trobo un món d'estafes i d'enganys comercials cada cop més palès, tolerat i establert.

I és que cada cop que veig a la revista de clickair Àlex Cruz, avionet en miniatura en mà, desitjant als passatgers gaudir del vol, em penso que algú li hauria d'expliar que la publicitat enganyosa és delicte.

Didals

2008-05-14T23:15:00.002+02:00

No sé si això és legal, però aquest tros de Peter Pan em sembla meravellós.

Serà prudent prendre d'exemple els contes?

(…)

Por fortuna ella supo al instante lo que había que hacer.

-Hay que coserla -dijo, con un ligero tono protector.

-¿Qué es coser? -preguntó él.

-Eres un ignorante.

-No, no lo soy.

Pero ella estaba encantada ante su ignorancia.

-Yo te la coseré, muchachito -dijo, aunque él era tan alto como ella y sacó su costurero y cosió la sombra al pie de Peter.

-Creo que te va a doler un poco -le advirtió.

-Oh, no lloraré -dijo Peter, que ya se creía que no había llorado en su vida. Y apretó los dientes y no lloró y al poco rato su sombra se portaba como es debido, aunque seguía un poco arrugada.

-Quizás debería haberla planchado -dijo Wendy pensativa, pero a Peter, chico al fin y al cabo, le daban igual las apariencias y estaba dando saltos loco de alegría. Por desgracia, ya se había olvidado de que debía su felicidad a Wendy. Creía que él mismo se había pegado la sombra.

-Pero qué hábil soy -se jactaba con entusiasmo-, ¡pero qué habilidad la mía!

Es humillante tener que confesar que este engreimiento de Peter era una de sus características más fascinantes. Para decirlo con toda franqueza, nunca hubo un chico más descarado.

Pero por el momento Wendy estaba escandalizada.

-Peter, qué engreído -exclamó con tremendo sarcasmo-. ¡Y yo no he hecho nada, claro!

-Has hecho un poco -dijo Peter descuidadamente y siguió bailando.

-¡Un poco! -replicó ella con altivez-. Si no sirvo para nada al menos puedo retirarme.

Y se metió de un salto en la cama con toda dignidad y se tapó la cara con las mantas.

Para inducirla a mirar él fingió que se iba y al fallar esto se sentó en el extremo de la cama y le dio golpecitos con el pie.

-Wendy-dijo-, no te retires. No puedo evitar jactarme cuando estoy contento conmigo mismo, Wendy.

Pero ella seguía sin mirar, aunque estaba escuchando atentamente.

-Wendy -siguió él con una voz a la que ninguna mujer ha podido todavía resistirse-, Wendy, una chica vale más que veinte chicos.

Wendy era una mujer por los cuatro costados, aunque no fueran costados muy grandes y atisbó fuera de las mantas.

-¿De verdad crees eso, Peter?

-Sí, de verdad.

-Pues me parece que es encantador por tu parte -afirmó ella-, y me voy a volver a levantar.

Y se sentó con él en el borde de la cama. También le dijo que le daría un beso si él quería, pero Peter no sabía a qué se refería y alargó la mano expectante.

-¿Pero no sabes lo que es un beso? -preguntó ella, horrorizada.

-Lo sabré cuando me lo des -replicó él muy estirado y para no herir sus sentimientos ella le dio un dedal.

-Y ahora -dijo él-, ¿te doy un beso yo?

Y ella replicó con cierto remilgo:

-Si lo deseas.

Perdió bastante dignidad al inclinar la cara hacia él, pero él se limitó a ponerle la caperuza de una bellota en la mano, de modo que ella movió la cara hasta su posición anterior y dijo amablemente que se colgaría el beso de la cadena que llevaba al cuello. Fue una suerte que lo pusiera en esa cadena, ya que más adelante le salvaría la vida.

Retrobar(-se)

2008-05-13T00:10:00.020+02:00

Després d'un cap de setmana perllongat de la pròpia setmana, arriba el fingit diumenge aixafant les ganes del dilluns de sorgir com a escapçador de somnis amb el seu sabre esmolat ressonant en forma de despertador.

No sé quan feia que no m'aixecava a quarts de dotze (tot i que algun diria que encara no fa massa, i és mentida), que esmorzava tranquil·lament, que planificava el dia quan ja era passada la una. Però ha estat el dilluns més dominical des de fa molt de temps.

He fet cap a la Barceloneta per veure el que és una festa de fa molt i de la que jo no n'havia sentit a parlar. Menys mal que sempre hi ha qui està al tanto d'aquestes coses!

Amb la referència de l'escultura en homenatge als quarts de casa que hi ha al passeig, hem mirat de trobar unes braves suposadament molt bones, a dos bars diferents, ja que a la primera no les teníem totes d'haver encertat el lloc que ens havia dit l'Aina. Hem canviat la parròquia i el cambrer eixerit del primer garito, per la vista al mar i l'embolcall de taules de guiris i alguna parella toquejant-se, i un cambrer que feia hores diürnes a més de les oficials que el seu cossot li permetia fer a vés a saber a la porta de quin lloc.

Quant temps feia que no m'acostava al mar d'aquesta ciutat? Ja ni ho sé. Diem que som de port i ni tan sols ensumem l'olor del mar. Vivim darrere d'aquests edificis, i dic darrere i no a dins, amagats de qui som.

Després de menjucar algunes especialitats més banyades d'oli calent, un pa amb tomàquet fet amb baguet (no demanem peres al pomer, que turistes n'hi ha arreu) de parlar molt, ens hem endinsat als carrerons a veure on parava la festa.

Una estona després, ja es començava a percebre el moviment amunt i avall, dels diferents coros.

Als Coros hi ha festa, una senyera que oneja al pas de la música davant de cada parada obligatòria, i és el barri en ple qui baixa al carrer, amb els carrets del nen, agafats del braç, amb el bastó o amb una beguda a la mà i passeja, anima des del balcó, participa ballant o repicant. No són uns, o altres, les signatures d'un manifest o el color polític. És la gent qui fa que el barri vibri durant hores seguides.

Barcelona és això. Ni grans superfícies, ni decoració nadalenca de bosses de compra, ni places sense verd, ni guetos, ni el desgast de la paraula "civisme", ni pors d'identitat, ni (al meu pesar) un club, ni tot allò que ens fan creure, ni tampoc allò que s'ha aconseguit desarrelar o bé esmorteir a còpia de personalismes, vides alienes i rodes globals.

I és aquesta gent, la del barri, els qui quan se'n tornen a casa, quan pugen al seu quart de casa a feinejar per tornar a la quotidianitat, ho fan sabent que són d'allà, del barri, perquè hi són.

I quan jo me'n torno a casa, me n'alegro que a Barcelona encara es respiri l'aroma que fa tant temps que havia oblidat. De retrobar la ciutat on visc, i que a vegades em vol fer oblidar d'on sóc.

I ja no sé què més dir perquè està tot dit amb la revel·lació que sona en loop infinit a les meves orelles, gràcies al Pablo:

Felicitats

2008-05-11T23:49:00.001+02:00

PERQUÈ HAS VINGUT

Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia
envejosa
a les roses:

mireu la noia que us guanya l'esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.

De tant que és jove enamora el seu pas
—qui no la sap quan la veu s'enamora.

Perquè has vingut ara torno a estimar:
diré el teu nom
i el cantarà l'alosa.

Joan Salvat-Papasseit

De nocturnitats

2008-05-08T00:42:00.002+02:00

Hores d'ara tots ja hem sentit la voluntat d'Educació de suprimir el batxillerat nocturn.
Segurament l'hem sentit, i ens ha passat més o menys per alt. Que Educació es proposés que s'hagués de suprimir el batxillerat diürn no seria res més que una bajanada pròpia del dia dels innocents.

Però com les coses les mires des d'un altre filtre quan hi has tingut algun contacte, he de dir que per a mi això va més enllà d'una simple notícia que transcendirà en una decisió poc encertada.

Per qüestions diverses, vaig acabar els meus estudis secundaris amb el batxillerat nocturn. De fet, el sistema educatiu m'havia "redreçat" a fer un curs de grau mig i quan feia una setmana que hi era, vaig veure que necessitava fer quelcom que anés una mica més enllà. Però treballant, és força difícil compaginar les dues coses alhora. Així que la opció va ser el batxillerat nocturn.

Una de les qualitats d'aquesta opció, al menys al centre on jo el vaig fer, és que et guardaven les notes. És a dir, que no es donava per descomptat que faries amb els dos anys totes les assignatures, ja que la gent que es troba al nocturn s'ha de repartir les hores en qüestions ben diverses. Això, que sembla un avantatge per sobre dels qui cursen diürn, per mi és l'igualació de condicions necessària, entre uns i altres. És clar, d'exemples n'hi ha cabassos, i de gent que ho aprofita (o més ben dit ho desaprofita) n'hi ha, també.

Per descomptat que ara miro enrere i me'n ric una mica de les vicissituds de cursar les matèries del batxillerat. Però com he dit, les condicions no són sempre favorables, i cal tenir en compte que van canviant amb el pas del temps. Que no som persones homogènies, però no per caràcter d'humà (tu has nascut ric i jo pobre, o similars), sinó per qüestions conjunturals. I per tant, sí que és necessari fer un esforç estructural quan les condicions ho requereixen.

Si després de la primera setmana fent el curs de grau mig, no hagués existit la possibilitat de cursar el batxillerat nocturn, segurament no l'hagués fet. O qui sap, renunciant a altres coses, comprometent-me o descomprometent-me d'altres coses, que m'han aportat tant o més que cursar el batxillerat.
Segur que no s'hagués enfonsat el món, però el que sí que és cert és que hagués estat més feixuc arribar una mica més enllà, no quedar-me encapsulada en uns condicionants, donar-me la oportunitat d'avançar.

Així que, ja no em poso em temes Bolonyils, i la incapacitat de conciliar les vides reals amb les vides que volem fitar. Estem parlant, com deia, dels dos darrers anys d'una educació secundària ben bàsica. Dels dos anys que si curses, et fan d'accés a molts llocs, i si no, et quedes on estàs.

Mantenir les ambicions dels qui se les poden permetre està molt bé, però també s'ha de poder vetllar pels somnis dels qui no ho tenen tan fàcil.

Aquesta cançó del Manolo, segons com, em fa pensar que totes les coses que hem fet han hagut d'estar ben fetes, o si més no, quelcom de bo n'hem hagut de treure.
L'experiència és un grau, que diuen.

Coses a tenir clares d'hom

2008-05-07T00:01:00.006+02:00

Per gràcia divina tinc atribuït a la meva persona la capacitat de queixa infinita. O això diuen.

He de dir, no en favor meu, que jo més aviat rondino (sóc allò que en diuen "quejica"). Rondinar és pitjor que queixar-se. Vol dir no dir de manera clara i entenedora què és el que no t'agrada, la verbalització del desgrat de fer quelcom, de remugar mentre es passa pel tubo.

Queixar-se, no sé per què, té un cert caràcter constructiu. Un límit pràcticament diàfan entre el raonament i el lament, que si vols el passes i si no, no. Pot que siguis vist com un protesta o com un gemec.

Així que posats a triar, mireu de ser una mica més constructius. Que és gratuït, i causa menys mal de caps.

La millor ciutat

2008-04-29T13:26:00.006+02:00

Fa uns dies, per coses de la feina, em va tocar trucar a Telefònica per un problema amb el servei de telefonia mòbil. Així que un cop havia respirat fons, vaig picar el número d'atenció gratuïta.

Em va contestar un noi que parlava castellà amb accent de llatinoamericà. No sabria dir ben bé d'on (trets els argentins i els urugayos, a qui podria arribar a reconèixer), però era ben clar que no era natural d'Alcorcón.

Després d'algunes preguntes, em va demanar de quina província trucava. "De Barcelona", vaig dir. Em va tornar a preguntar, la població. Altre cop, el mateix. Em va demanar que em mantingués a l'espera i va començar la musiqueta d'espera.

Uns segons després, la música va acabar, i vaig sentir altre cop aquella veu d'una manera poc clara, com deia "sí, de Barcelona". Una altra persona li deia no sé què, i ell replicava "dicen que es la mejor ciudad de España". La música va tornar a sonar breument, i al cap d'uns segons la veu es disculpava rutinàriament, per l'espera.

Em sembla curiosíssim. Després de tot, encara haurà quallat la idea del Clos, de la millor ciutat del món.

Dos moments

2008-04-28T11:41:00.002+02:00

Avui, que ja és el dia després, em quedo amb dos moments d'ahir, el dia de l'Anna i el David.

El primer, aquest:

I del matrimoni, què en dius mestre?

Heu nascut junts, i junts seguireu per sempre més. Però deixeu que hi hagi espais en la vostra unió. I que els vents dels firmaments dansin entre vosaltres.
Estimeu-vos l’un a l’altre, però no feu un nus de l’amor.
Deixeu que sigui un mar que es mou entre les platges de les vostres ànimes.
Ompliu cadascun la copa de l’altre, però no begueu d’una sola copa.
Doneu-vos el pa l’un a altre, però no mengeu de la mateixa llesca.
Estigueu joiosos, canteu i danseu junts i sigueu feliços, però deixeu que cada un de vosaltres pugui restar sol, com soles estan les cordes del llaüt per bé que la mateixa música les faci vibrar.
Doneu els vostres cors, però no en custòdia l’un a l’altre. Car només la mà de la vida pot contenir els vostres cors. I romaneu junts, però no massa a la vora l’un de l’altre: ja que les columnes del temple estan separades, i ni el roure ni el xiprer creixen l’un a la vora de l’altre.

Gilbran Khalil Gibran: El profeta.

El segon, el ball, al so d'en Feliu:

El demà comence ara.

De festius i diades

2008-04-25T13:21:00.002+02:00

Ahir vaig arribar a pensar que, de cop i volta, havia tingut una revelació, pel signe de la bandera blanca amb creu roja de Sant Jordi, o qualsevol altre agent metafísic, ja que crec que recordar que mai abans havia donat gaire voltes a per què Sant Jordi no era festiu. Tampoc recordava haver-ho xerrat amb altre gent. Però vet-ho aquí que vaig sentir a dir a diverses persones el per què el 23 d'abril no era festiu.

Pel que fa a mi, ho hauria de ser, per diverses raons. Perquè acaba essent una situació de consens forçats als despatxos, per tal de deixar la feina i anar a fer un volt (sobretot, quan el dia és assolellat). Perquè no a totes les feines es pot arribar a aquest acord (i per tant, no hi ha passeig ni gaudi de Sant Jordi). Perquè em passaria el dia passejant la Rambla Catalunya amunt i avall - obres incloses - remenant llibres i fent descansos per fullejar-los. I per llegir dos o tres diaris (dels de veritat), a l'ombra del cafè amb llet i croissant de torn.

Per altra banda, entenc que hi hagi al·legacions a que sigui festiu, per exemple com llegia a un altre bloc, pel fet que acabaria produint-se l'efecte pont similar al que ha anat desmereixent altres dates assenyalades com l'1 de maig (o és que vosaltres aquests dies no pregunteu aquí i allí, què fas pel pont?, tot donant per descomptat que la data de la causa és més aviat un simbolisme històric i prou). O bé, sense entrar a teoritzar perquè no tinc la capacitat, si ens hem de permetre un dia festiu nou, si com diuen alguns el que haurien/m de fer a l'estat espanyol és treballar més.

Hi ha una de raó a favor però, que em té meravellada, i que em fa repensar-me si val la pena trencar llances en pro de la festivitat de Sant Jordi. És la d'Albert Rivera de Ciutadans, que proposa canviar la Diada Nacional de Catalunya de l'11 de setembre al 23 d'abril, per tal que "amb aquesta data tots els catalans es sentin plenament còmodes" ja que promou "valors del civisme, la pluralitat i la cultura".
Aquest noi, abans de parlar de civisme i cultura, potser convindria que per Sant Jordi li regaléssin un parell de lectures ben triades, i comencés a degustar el valor del respecte i la responsabilitat pública.

Una rosa blaugrana

2008-04-24T12:21:00.006+02:00

M'hagués agradat posar-ne una foto, però ahir en arribar a casa no tenia esma de treure la càmera i posar-me a provar les mínimes capacitats de la màquina amb la rosa blava amb espiga roja, amb què arribava a casa.

Es veu que fa anys vaig dir que m'agradaven les roses blaves. Les roses, ja ho sabeu, no són pas blaves, però les tinten afegint colorant a l'aigua que les manté vives un cop tallades. No em poso a reflexionar si és dolorós o cruel (us imagineu que per decret reial de gust i estètica l'aigua sigués blava per l'addició de colorants?), no ho sé valorar. El fet és que, com tantes altres coses que dic, algú les reté a la memòria i jo gairebé ni recordo haver-ho dit.

És una cosa que m'empaita des de sempre i em fa sentir, segons com, com un petit ogre social. Que no soni fatalista, però imagineu-vos que en una amistat, passats uns anys, un dia com si res algú et recorda quan tu vas dir x, que va canviar el rumb d'una decisió, o vas dir y, i aquella persona en guarda un record tendre i tu no saps ni de què parla, o vas dir z, i et preguntes per què et regalen una flor d'un color poc habitual. Si més no, són situacions on et retrates com a poc delicat.
El pitjor de tot és que segur que quan vaig dir x, y o z, segur que ho deia il·lusionadament i amb convicció, i segurament per això va calar tan fons aquell moment, aquella frase. I ara, x, y o z esdevenen records quan algú en parla, perquè al meu cap sembla ser complicat establir una relació equacional de fets, sensacions i records.

No sé si és millor pensar que sóc incapaç de recordar, o bé que el problema rau en la poca capacitat d'adonar-me de la petja que deixen les paraules.

En tot cas, ja m'ho direu si us ha passat mai això amb mi. Si ho feu, sigueu compassius: sóc sensible i conscient del que passa, i no m'agrada gaire. Però si m'ho presenteu com a exercici per a recordar batalletes, segur que ens ho podem passar bé.

Per altra banda, i tornant a la significança vanal de la rosa, el barça no va fer res de bo. I aquest, ja se'n pot anar carregant els maleters dels seus més de 20 cotxes amb els seus llibres-protesta-mediàtics, i marxar on li plagui (que aquí, pel que fa, no cal que es quedi).

Aquell de les ulleres

2008-04-22T23:31:00.003+02:00

He sentit rajar mogollón del Risto Mejide. No tinc ni idea de qui és aquest paio, però se suposa que en sap de música, i l'han agafat a Operación Triunfo per fer de jurat. Però més que de jurat - això sí que ho sé - fa de botxí, perquè quan n'enganxa a un, no en deixa ni les miques. És per això, que tothom el posa a parir.

Segur que baixo de la figuera, però jo ho he descobert ara. Mireu... aixòs:

En sé d'uns quants que s'hi deixaven les cordes amb millor gràcia, camí de Ripoll.

Uff... fos jo el Risto, i pel cap baix els hagués dit el que ja els hi ha dit. I una o altra hortalissa també els hi hagués caigut.

Però és que el jamón és el jamón, a Espanya, i les jamones són les jamones! No us ho creureu, però al final les dues se'n van salvar de ser "nominades".

Avui se m'ha acudit posar OT mentre sopava (i per què, si feien House? no ho sé tu, encara no ho sé...). Doncs havent-ho vist, jo ja l'entenc a aquest senyor, que els posi de volta. És que no n'hi ha ni un, tu, que canti amb un mínim d'encert. Això sí, de posturetes, vestidets de gasa curts, i trempades de cabell a base de gomina, n'hi ha per donar i per vendre.
No dic que s'hagi d'esperar altra cosa d'un programa així, simplement al·lucino que penya que canta tan malament es presti a fer l'estaquirot per la tele.

Espero que com a mínim, al públic el paguin per a explotar amb tanta efusió, perquè no hi ha cap enteniment que m'expliqui tanta idolatria.

Ser Psique o no ser /2

2008-04-21T23:32:00.005+02:00

És que arriba Sant Jordi i és com que ens posem lírics, o potser simplement entranyables. Deu ser Sant Jordi, per allò de veure la Rambla plena de llibres i flors, i gent passejant. I les lletres que guanyen a les vides, i de moltíssim, a les quotidianitats.

També hi ajuda anar a veure el Galeano parlar (des de fora de la segona sala que habiliten perquè està a vessar d'assedegats oients d'esperança), i que ens recordi amb clarividència i cert to d'imperatiu que els somnis esperen que els trobem. També hi ajuda que faci calor dematí i fred al capvespre, i que vinguin els esternuts mentre els núvols enrojolats se'n riuen si ens preguntem si demà plourà mirant al cel. També hi ajuda entendre l'incomprensible a la primera, i trobar soporífer el que ens distreia fins al moment.

Que arriba la primera, i que hi ha moltes maneres de ser feliç, i sembla que es presenten amb una consistència considerable a cada racó.

Una història que podria ser Psique un cop fregà la quarentena, visquent a Barcelona (on mai falten anemones de fum), amb interpretació prèvia:

boomp3.com

Ser Psique o no ser

2008-04-20T17:38:00.010+02:00

A París vaig atipar-me de fer fotos d'Eros i Psique. Quan dic atipar-me, vull dir atipar-me. En teniu una aquí. Per si us fa mandra llegir la wikipèdia, és el que en diuen la personificació de l'amor.

Però la història és més divertida del que sembla al principi. Pel que fa a mi, innocent, ho vaig descobrir a unes hores de veure la imatge típica d'aquest parell, uns passadissos enllà del Louvre.

Això de la mitologia grega era el Falcon Crest de l'època. Resulta que Afrodita (deessa de la bellesa) estava gelosa de Psique, i va enviar el seu fill Eros (el cupido que coneixem, l'amor) a que li clavés una fletxa d'or oxidat, per tal que s'enamorés de l'home més lleig i horrible de la terra. Però vet-ho aquí, que Eros se'n va enamorar en veure-la, i se la va endur volant fins al seu palau. Com que no volia que la seva mare se n'assabentés, la deixà a una habitació a les fosques. Un dia, Psique n'està fins al cap damunt i necessita veure el rostre del seu estimat (diga-li estimat, diga-li segrestador... però així era l'amor, a l'època), induïda per les seves germanes, que li venen a dir que segur que és un monstre i que per això la té en la foscor, perquè no el vegi. Fins aquí és la ventafocs versió grega. Però ara arriba el puntillo amargant de tragèdia: Una nit encén una lampara, amb tant mala fortuna que una gota d'oli cau sobre Eros i es desperta, i aquest la abandona.

I aquesta imatge és la Psique que no és tan coneguda, que s'exposa a una sala del Louvre en contraposició a la estàtua del seu estimat, i que es titula "Psique abandonada".

Al peu de la figura s'hi llegeix Psyche perdit l'amour en voulant le connoitre.

Doncs no en sabien ni res els grecs, de la vida. Ai las! L'amor per l'amor, sense preu ni excusa. Després de l'abraçada de l'amor, arriba l'abandó...! Però quina és la millor opció, viure en la penombra o veure l'amor?

Aquí ja es podrien tancar les cortines, però el cert és que al final l'eclosió de la tragèdia no és tant com sembla, i fins i tot es podria dir que hi ha un final feliç, amb retrobada amb la sogra i tot (podeu llegir-ho sencer aquí).

I sabeu què? Afrodita era molt més lletja...

Dos ocells d'un tret

2008-04-10T00:51:00.001+02:00

No sé si m'estimaves: t'estimava

i això era tot, i això era prou, i els dies

obraven per a mi racons tendríssims.

T'estimava amb les hores i amb el somni,

i et cantava, i passaves, i abril queia,

i et sabia ma carn meravellada.

Sí, t'estimava lentament i sorda.

Com s'estimen les coses marcescibles.

Com s'aprèn l'idioma de l'absència.

Joan Fuster

Aquest, ja el marco jo

2008-04-08T12:59:00.002+02:00

He rebut un correu electrònic amb aquest enllaç: Este podría ser miembro de la alcaldia. De fet, les darreres entrades que hi ha són totes al voltant d'aquest fet (resposta del mail enviat al PP inclosa). Feu-li un cop d'ull si ho voleu, perquè jo no penso dedicar un píxel del blog a qualsevol de les fotos exposades.

No sé què passa però la inmundicía brolla arreu, i ja em perdonareu ser tan demagoga, es troben i reuneixen a les millors cases per fer put a aquest món.

La segona notícia - post publicació al blog de Talavera - és aquesta: Suspenderán la militancia del "matagatos" de Talavera.

Ara només ens queda una feina a fer. La gent sense vergonya ni principis, o bé principis que em fan fàstic, els hauriem de marcar ben marcats per tal de què, tan a la llum del dia com a la nit, els puguem identificar.

A un malparit com aquest l'haurien de cremar viu, però m'arribaria a conformar amb fer-li beure salfumà i empalar-lo al mig del desert.

D'ascensors

2008-04-08T00:03:00.003+02:00

Quan passo el portal hi ha tres homes a dins de l'ascensor, corpulents i amb algunes bosses a les mans.
Un d'ells encara sosté la porta i quan em veu em diu "subes?". Com que físicament és poc probable que hi capiguem folgats, decideixo esperar a que el deixin lliure. "No, pugeu pugeu".

Des del darrere de l'ascensor es sent "como?", com qui acaba de sentir per primer cop el swajili, i el que aguantava la porta la deixa anar.

Ho sento, però no m'he pogut aguantar el riure.

Cap a on dius que anem?

2008-04-07T19:58:00.003+02:00

Programa "Money, money" de la Cuatro. No l'estic mirant explícitament, però tinc la tele encesa.
No m'entretinc a explicar que el programa va de preguntetes a que ha de respondre cadascun dels participants, i suma o resta diners segons si la resposta és correcta o no. Ah, previ ball de les i els jamones que hi ha de ballarins.

Li pregunten a la concursant:
Es España un pais con el PIB por cápita mayor que Itália?

I ella que contesta:
Pues creo que no, porque Itália está en el G7 y España en el G8.

Que el contingut mai ens faci dubtar, i visqui la seguretat en un mateix.

"Hola"

2008-04-02T23:52:00.005+02:00

Segur que sí, que us ha passat algun cop que un paio pel carrer se us queda mirant i us diu "Hola" i quelcom més de seguit - si arriba - amb la boca petita. No voldria posar a un mateix sac el tipus de persona de qui he rebut aquest acte comunicatiu, però de ben segur que algunes ja teniu un prototipus borrós en ment. Així que ja em serveix aquest mateix.

Tornava del super amb una bossa a la mà. Ja em coneixeu, i en general no faig caure de cul a la gent, tot i que es podria dir que quan una s'arregla pot arribar a ser resultona. Però no era ben bé el cas, perquè un dimecres a les 20h amb tot el dia gairebé passat - ai no, i el que quedava per fer! - no estic gaire resolta, si és que ho podem traduir així al català. Doncs creuant la cruïlla pel xamfrà (malameeent... sense criatures a la vista, però!), un paio que anava direcció a la seva furgoneta se'm queda mirant i em diu "Hola". Ja podem imaginar, si teniu el prototipus al cap, que no és la salutació que et fa un nen de 6 anys, ni ta mare quan obres la porta, ni els col·legues quan arribes - fins i tot tard. Ja sabem del que parlem. I jo sempre penso "Hola... què?" i passo de llarg.

Imagina't que per un moment se m'acut deixar de caminar i respondre-li "Hola". Ni cal que sigui un "Hola" presumptuós, una resposta cordial. Que passaria? seguiria el rotllo o es quedaria parat?

Tot això per anar a parar que l'únic i exclusiu "Hola" que esperava avui era el d'ell, i no ha pogut ser.

Ho haurem de deixar per una altra nit, maco. Avui et dono una treva.
boomp3.com